-Què és la normalitat?
-Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
-Quins tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
-Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
dijous, 7 d’octubre del 2010
Fòrum: EL FACTOR SENSIBLE
Respon una de les preguntes següents sobre la tutoria El FACTOR SENSIBLE
-Què és la normalitat?
-Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
-Quins tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
-Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
-Què és la normalitat?
-Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
-Quins tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
-Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
83 comentaris:
A mi la xerrada del darrer dimecres hem semblar molt interessant.
J o crec que la normalitat es una persona que té capacitats i algunes discapacitats. Les persones amb discapacitat també tenen moltes capacitats.
Jo crec que perquè aquestes persones se sentin millor dins de la societat les hauríem de tractar com a persones normals que es el que són.
Eloi Estany grup 7
El que opino sobre la xarrada de l'altre dia és que ens ho van transmetre molt bé, hem va agradar molt i va ser molt interessant.
Per a mi la normalitat no existeix perque tots tenim alguna discapacitat, algun "defecte".
Les persones amb algun tipus de discapacitat no nomès vol dir nomès que li manqui alguna cosa sinò que tindrà una altre més desambolupada.
Els canvis que faria perque les persones amb discapacitat poguessin adaptar-se millor són:
-Posar rampes a on hi ha escales o on és dificil accedir amb una cadira de rodes.
-Posar més semàfors amb el soroll per indicar als cegs si poden passar o no.
-Posar ascensor a tots els llocs que no hi hagi.
Arnau Fijo Bozicevich grup 3 1r ESO
• La normalitat no existeix per a mi, només hi han graus de normalitat i suposo que les persones amb discapacitat, tenen menys grau de normalitat.
• Les persones amb discapacitat també tenen capacitats, l’únic que la gent discapacitada afecta més la manera de ser.
• La discapacitat, perquè la societat no està gaire pensada per la gent amb discapacitats.
• Jo faria, que les operacions per posar una cama, un braç, per tornar a veure, per posar un audiòfon,… fos de franc.
Marc Palmer Izard grup7 bloc7
Sóc la Íngrid del bloc 1:
Per a mi la normalitat no
exsisteix. Totes les persones que hi ha al món són normals. A alguns se’ls hi noten més les seves dificultats que a altres. Jo penso que les persones amb discapacitat tenen capacitats perquè un cec té l'oïda molt més desenvolupada que nosaltres, cosa que també és molt important.
Sóc l'Adriana del bloc 1:
Per a mi la normalitat en aquesta vida no existeix. Tothom pot tenir les seves dificultats, però a tots se’ls ha d’estimar igual. Hi ha gent que té dificultats més greus que d’altres, i sempre tenin en compte que les persones am discapacitat tenen capacitats.
Em va samblar molt interesant les coses que ens van explicar el dimecres, és una altra manera de plantejar un problema, no tant mirant el problema en si, si no el que la persona afectada realment sen al sentires exclosa o rebutjada per un colectiu només per la simple raó de que tingui una discapacitat o no sigui "normal".Crec que en aquest context que la paraula normal no significa res, perque tots sóm diferents en molts aspectes, tant físics com mentals. A més les discapacitats també estan compensades, com ens van explicar, per altre capacitats més desenbolupades. Va ser molt interessant sentir les vivencies del Florencio ja que és una manera d'aproparte més a la seva manera de viure i a veure fins a quin punt an sabut afrontar problemes realment greus.
Per a mi la normalitat no existeix, o potser si?, això depèn de com t'ho miris, el que crec jo es que ningú és normal, que tothom és diferent i que cadascú és com és, o potser a l'inversa ja que les persones discapacitades també són normals. Cadascú té les seves capacitats que són diferents potser ell o ella no li surt bé o no té una capacitat bona en allò, però potser en una altre cosa té més capacitat.
Les persones amb discapacitat, tenen moltes capacitats diferents, com nosaltres.
El que faria jo seria tractar-les com a persones, ells es mereixen un respecte, ja que són com tots nosaltres.
També seria bona idea posar rampes, ascensors, o bé alguna orientació que pugui ajudar als secs, menys discriminació cap a ells i en algunes coses més ajuda.
El que seria molt bona solució per els de cadira de rodes seria posar rampes als metros com a Diagonal, que al principi de tot de l'andana s'hi troben unes rampes. En podrien posar més per els metros, i alguna en les estacions de tren, així els costaria menys pujar als vagons i podrien desplaçar-se més ràpidament.
Yang del Castillo
bloc:1 grup:2 8-10-10
La normalitat no existeix, son les persones amb discapacitat que no vol dir que suiguin diferents a nosaltres, les em de respectar.
Si, totom té capacitats, més poques
las que tenen discapasitats peró són persones normals.
Jo canviaria... hi haurien de posar més amplada a les portes dels lavavos per la gent amb cadira de rodes, i s'hauria de respectar les persones amb discapacitat.
Guillem Perez Oltra
Jo crec que la normalitat ho és o tot, o res. ja que tothom té els seus defectes, i les seves virtuts.
El que no hauríem de fer és mirar a les persones amb més dificultats, com si fossin essers estranys. Ja que no ho son, son persones com tothom, i no són menys que altres simplement perquè necessitin cadira de rodes, o els hi falti una cama...
Tot i que ja no hi ha tantes dificultats com abans per els discapacitats, encara s'haurien de posar més facilitats, per tot arreu.
El dimecres van parlar del Factor Sensible. Va ser molt interessant.
Hi ha preguntes que em van cridar l'atenció, com plantejarme que es la normalitat. Per a mi , la normalitat són totes aquelles coses i situacions on la majoria de les persones es senten identificades, es a dir, que pensen el mateix.
Les persones amb discapasitat poden tenir mes capacitats per a la vida en general, que les que no les tenen.
Per fer canvis faria una enquesta a totes les persones que pateixen discapacitats i a partir del que diguesin faria els canvis que ells necesiten per viure millor.
Guillem Torner grup 6
Molt guai la xerrada!
Per a mí la normalitat és quan una persona no te cap defecte, per tant, ningu és normal o tots som normals.
Si la discapasitat és física , tenen menys capacitats de fer coses, com moure's, córrer, saltar,
veure, nadar... pero tens les mateixes capacitats intelectuals que la resta de les persones.
La societat ha de pensar que son les primeres persones a tenir en conte perquè es trobin atesos en totes les coses de la seva vida.
Albert Torner grup 8
Sóc la Clara Casas del blog 3 :
Jo crec que la normalitat no es res perquè tots sóm iguals però diferents , tots tenim capacitats diferents .
Crec que està molt bé que persones "discapacitades" vinguin a fer-nos una xerrada sobre el que es la seva vida i com va ser de dificil quan eren joves, que els insultaves, els menyspreaven pel que feien i que deixaven de fer.
Tohom es pensava que eren violents, ganduls... I per això cada vegada són més les persones com ells que lluiten perquè els tractin bé tal i com són i que adaptin les coses per que la seva vida a vegades no sigui tan complicada .
Cadascun d'ells tenen capacitats diferents, perquè nosaltres caminem bé, parlem bé, veiem bé...
Però ells a lo millor tenen més desarrollats altres sentits .
A mi la xerrada del dimecres em va semblar molt interesant,sobretot el video com aquelles persones "discapacitades" ,que no se per que els i diem discapacitats perque tambe tenen altres capacitats:hockey,art,internet,futbol...
Nosaltres tambe som discapacitats, per exeple hi ha un que no li van be las mates i si les llengues no es un discapacitat de les mates.
Per aixo no cal que al la gent li diguem discapacitada.
Què és la normalitat?
Jo crec que la normalitat no existeix. Tots som normals des de el nostre punt de vista, i des de el de qualsevol altre podríem no ser-ho. Crec que una persona que no pot caminar pot ser tan normal com una que en sap. Tots som com som i així ho hem d’acceptar. A vegades, el que anomenem “normal” és el que fa més gent , arribant a pensar que això és el millor.
Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
I tant que les tenen. No per no poder caminar, o per no poder parlar bé, una persona ha de ser pitjor en tots els aspectes comparats amb una que no té cap d’aquests problemes. Una persona muda té la capacitat d’expressar-se amb les mans, cosa que la majoria de gent que sap parlar no ho sabria fer tan bé. Està demostrat en molts exemples que una persona amb Síndrome de Down pot arribar a ser molt més capaç, llesta i intel•ligent que una persona que no tingui aquest problema. Però clar, no ho podria aconseguir sense la nostra ajuda.
Quins tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
N’hi ha moltes, sobretot per les persones que depenen d’una cadira de rodes. N’hi ha molts exemples, però els que més veiem són:
- Estacions de metro poc accessibles.
- Lavabos no adaptats a persones amb cadira de rodes.
- Semàfors sense senyals per a sords.
- Edificis i pisos sense ascensor.
- I molts més ... (que s’han d’arreglar TOTS).
Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
Doncs, en l’apartat tecnològic adaptaria tots els problemes de l’anterior pregunta, perquè es urgent adaptar la ciutat a gent amb discapacitat que depèn o bé d’una màquina o bé d’una altra persona. I en l’apartat personal, crec que tots hauríem de respectar aquestes persones, perquè no són tan diferents de “nosaltres”. Dic “nosaltres” perquè molta gent encara pensa així, que són “sub-persones”, com alguna cosa diferent.
-----------------------------------------------------------------
Jo, abans de la tutoria de dijous, no tenia tan clara aquesta idea de normalitat, discapacitat, etc..., però gràcies al testimoni de la Dolors i el Martín, i el vídeo El factor sensible he après molt sobre aquestes persones, que necessiten la nostra ajuda i el respecte de tothom.
Carlos Vázquez Pérez 1r ESO Grup 9 Bloc 3
Sóc l'Alba ddel bloc 1 grup 4:
La pregunta que sempre he tingut jo es;Hi ha alguna persona en tot el món que sigui normal? I l'altre dia me la vaig respondre, vaig arribar a la conclusió de que no hi havia ningú normal en tot el món però com tots sóm diferents potser tots som noramls.Això es una cosa que ningu podrà comprobar per més que s'hi esforçi.
Hola Pep, soc en Marc Gilabert, del bloc1.
Després d’haver vist el documental del Factor sensible, m’he n’he adonat que cada persona té la seva normalitat, la seva forma de ser, però en realitat, el concepte de normalitat, és inexistent.
Jo crec que molta gent es pensa que la paraula discapacitats, vol dir que son persones inútils, i les ajuda purament per pena, però, en Florencio, ens va ensenyar una lliçó molt important per a la vida: “no t’has de deprimir per tindre un problema, sinó què has d’esforçar-te cada dia per superar-ho
A mi la xerrada em va agradar molt i espero no oblidar mai aquesta tutoria.
Soc el Joan Cavallé del grup 16:
El discurs de l'altre dia em va semblar molt interesant i intrigant. Ens ho va explicar tot molt bé. Per a mi la normalitat existeix, tothom és normal. Peró el que no em de confondre és la normalitat amb la diferència. Ningú és igual a algú altre, però això no vol dir que no siguem normals. Cadascu te uns ulls diferents als de un altre, un caràcter diferent... El que hauríem de fer la societat per ajudar aquestes persones amb altres capacitats és: tractar-les com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres, com a persones normals, que ja es el que són.
A mi em va agradar molt, sobretot el primer part del documental, que tractava sobre la discapasitació del síndrome the down. Em va agradar perquè trobo que son molt graciosos.
Em va semblar molt bé que vingués el Florencio, ens va explicar coses molt interessants de la seva malaltia i de la seva vida.
M’agradaria que el Florencio agües passat més temps explicant més coses interesants. Anna Gilabert Salvadoe bloc 2 grup 5.
Sóc la Maria Vilajosana, del bloc 1:
Per a mi, la normalitat no existeix, perquè crec que ningú és normal, tothom és diferent. No hi ha un exemple a seguir.
Cadascú té les seves capacitats i discapacitats que ningú pot jutjar.
Sóc la mar padovan del bloc 1. La tutoria del factor sensible em va semblar molt interessant ja que vaig aprendre moltes coses. Com per exemple que totes les persones som normals i que els que tenen alguna discapacitat també tenen moltes virtuds. Que no els em de tractar com a pobrets i teractar-los com ha persnones normals.
Per mi la normalitat és viure i ser com ser encara que tinguis qualsevol problema,
jo crec que la discriminació a les persones pel fet de que tinguin qualsevol problema és molt injust perque ells no tenen que aguantar els nostres insults maleducats i les maneres de com els tractem.
Les persones discapacitades tenen capacitats l'únic és que els i costa mes fer-ho no per aixo els em de despreciar,jo per exemple tinc una gran capacitat per el basquet pero en canvi per dibuixar no gaire;ells els i passa el mateix que a nosaltres que tenen capacitats per unes coses encanvi per altres no tant.
A la nostra ciutat hi han bastantes barreres per els discapacitats com per exemple:
-Les escales mecaniques als centres comercials
-Les rampes i el terreny
-Les estacions de metro,bus,tren,etc...poc acessibles
-(S'ha d'arreglar una gran majoria de la ciutat)
Jo a la societat canviaria bastantes coses com no discriminar els discapacitats,fer mes organitcacions/associacions contra l'ajuda del mon dels discapacitats,tot el sistema de la ciutat on hi hagi llocs acessibles,etc...
Madjid Kirat 1r Eso 9/10/10
La xerrada sobre al Factor Sensible va estar molt be.
Per a mi la normalitat no es res, es a dir que en aquest món ningú es normal, tots tenim defectes.
La gent, a l'hora que tenim discapacitats també tenim capacitats, inclòs la gent que te mes discapacitats que d'altres també tenen mes capacitats.
Perquè les persones amb mes dicapacitats es sentissin còmodes amb la societat, hauríem de tractar-los amb respecte, i no discriminar-los i marginar-los per la discapacitat que tinguin.
Perquè aquestes persones pateixin menys es podrien fer infinitats de canvis, com ara posar (TOTS) els semàfors adaptats per als cecs, o una altre cos que també estaria molt be seria que fabriquessin mes models de cotxes per les persones que en necessiten un d'especial.
Mai havia reflexionat tant sobre aquest tema, i crec que em servirà molt, perquè al sentir parlar a un home amb cadira de rodes sobre ell mateix vaig conseguir ficar-me en la seva pell i poder sentir els seus sentiments.
Mònica Piqué Grup:7
La xerrada del dimecres em va ensenyar molt perquè no sabia que aquesta gent pogués estimar tant com la gent que es veu als vídeos tampoc sabia que fossin tant autosuficients, sempre anaven acompanyats però saben decidir per sí mateixos. Algú dirà que això es normal però jo no crec amb que ningú sigui normal, tothom és com és i tothom té els seus defectes, encara que uns semblin més grans o es notin més. Si a algú li falta, per exemple, una cama o algú té un problema mental, poden ser millors persones que tu i trencar-se el coll per una cosa que tu només trigues tres segons per fer-la però aquella persona també la faria bé, encara que algú no pugui banyar-se a la piscina o no pugui córrer la marató o no et pugui veure sense tocar-te, són i seran persones, no tenen la mateixa sort que tu però per això no són desgraciats. No els hi és còmode a la ciutat perquè no tot està adaptat amb prous rampes, no sempre hi ha sistema braille, no tots els semàfors fan un so que t’indiqui si es pot passar... Però amb el que es senten pitjor es quan hi ha gent que els hi diu “subnormals” creient-se que ell és “normal” i això s’hauria de canviar però també treure les barreres que els hi impedeixen fer les coses que els hi venen de gust.
A mi la xerrada em va semblar molt interesant.
jo crec que la normalitat no existeix; cadascu és com és.
A al gent no s'ha la de jutjar per la disminucio que tinguin o per el fisic sino per la persona que es.
Jo lo que faria per que les persones amb disminucions estiguessin millor, els tractaria tal com a mi m'agrada que em tractin,com a una persona normal!!!
Anna Lanau grup:15
La xerrada de dimecres em va semblar molt innteresant.
No se perquè li diem a aquestes persones discapacitades, perquè tenen altres capacitats com: el Hokey, l'internet, l'art i moltes més.
A nosaltres també ens podrien dir discapacitats per no fer be un esport, una matèria o una altre cosa,
pero no ho fan no? Llabors a aquestes persones no cal dirlis dscapacitadas.
La normalitat per a mi no és cap perfecció.Totes les persones són normals,perque tots tenim el mateix nom: humans.
Els descapacitats tenen una o dues descapacitats,en canvi en tenen mil de capacitats.
Hi ha moltes barreres a la ciutat com exemple: no tots els metros tenen esensor, hi ha semafors tenen aquell soroll per saver si esta verd...
Per millorar la ciutat per començar milloraria aquestes barreres.Que la gent no fos tanestupida amb aqueta gent,jo crec que amb això ells ja serien feliços tot i que s'han de millorar moltes coses.
Aques documental per a mi m'ha despertat aquesta part del cervell per poder comensar a pensar-hi.
Aina Galbany Grup:6
soc la Jamaica de 1r ESO del grup .-Per a mi la normalitat es diferent per a cadascú per mi segur que es diferent a la de qualsebol altre persona.
-Les persones amb discapacitats si que tenen capacitats pero unes diferents a nosaltres, son persones normals les hem de tractar amb respecte.
Els canbis que faria son:posar rampes als metros,mes ascensors,no fer tantes escales,si no mes rampes,pro aixi i tot crec que Barcelona esta força preparada per aquest tipus de gent.
A mí, la xerrada de l'altre dia em va encantar.
Crec que tot el que ens van dir em va fer canviar una mica i poder mirar des d'un altre punt de vista aquestes persones amb discapacitats, que de fet, també tenen capacitats però nosaltres no els hi sabem veure ni valorar.
Jo crec que, sincerament, la normalitat no existeix, trobo que tothom té capacitats i descapacitats i que cada persona en el món és diferent.
Penso que les persones no sabem o no volem veure ni tractar aquesta gent igual que ho fem amb nosaltres o altres persones. Quan anem a parlar amb algú sense "problemes" ho fem, normalment, amb més confiança i seguretat que que quan si anessim a parlar amb algu diferent, ens sentim insegurs i no li donem la mateixa confiança, i això és incorrecte.
Jo, perquè aquestes persones es puguin integrar a la societat hi faria canvis com: posaria molts més semàfors amb soroll pels cecs, faria més rampes on hi han escales, i lavabos i ascensors més amples.
Crec que la gent hauria de començar a canviar i a pensar i valorar més aquestes persones,
Lluna Morales Bes 1er ESO Bloc:2 Grup:8
Què és la normalitat?
Res, no existeix, no pot existir i no te lloc al món. Si algú es normal ningú més pot ser normal perquè no hi ha dos persones iguals, dos coses iguals, res és igual.
Per aquest motiu crec que la normalitat no és res.
La xerrada del dimecres passat em va impresionar bastant ja que jo sabia que la gent amb discapacitats tè problemes però no tants.
Que ès la normalitat?
Jo crec que la normalitat no existeix ja que sobre una mateixa cosa a una persona li pot semblar totalment normal i en canvi a una altre persona no.
Tenen capacitats les persones amb discapacitats?
Jo crecue si ja que er exemple una persona cega no tè el sentit de la vista, però en canvi tè molt mès desenvolupats els sentits de l'oïda i el del tacte.
Quines barreres pots reconeixer a la teva ciutat?
Sense anar mès lluny l'amplada de una porta: que els hi faria als constructors fer-la amb una amplada estandard d'un metre, perjudica a algú? No, i ajuda a algú? Si. I que costa aixó? jo crec que el mateix que canviar cada mig any el format dels contenidors, i en canvi els contenidors ès igual que siguin quadrats, que rodons, que triangulars i fer les portes mès amples si que importa. Algunes piques de lavabos publics no estan a l'abast de la gent amb cadira de rodes i ells tambè s'han de poder rentar les mans o la cara quan vulguin. Les entrades a alguns metros i ferrocarrils on no hi ha ascensor per accedir a les andanes.
Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
Jo faria que les persones sense discapacitats els acceptesin tal com sòn, perquè a mès a mès a vegades una persona amb discapacitats pot ser molt mès carinyosa, alegre, optimista i comprensiva que una persona sense discapacitats, i en canvi la gran majoria de la gent: ignora, deixa de banda, margina i tracta com a un èsser inferior a les persones amb discapacitats. I jo dic: al cap i a la fi les persones amb discapacitats sòn persones, no? I aleshores tambè han de tenir els mateixos drets que nosaltres, oi?
Pol Sesma i Ribera Grup:12 Bloc:3
Sóc en Ricard Díez del grup 2 del bloc 1.
Vaig trobar molt interessant el fet que tinguéssim la oportunitat de parlar amb el Florencio, un home que té una discapacitat física i es mou gràcies a una cadira de rodes.
Pel que fa a la pregunta: Què és la normalitat? Realment no ho sabria definir del tot bé… Jo crec que tothom és normal a la seva manera, ja que, tot i que tenim unes faccions que ens diferencien dels altres i personalitats diverses, tots posseïm, per exemple, la capacitat d’aprendre, ja que ningú neix ensenyat, la voluntat de fer moltes coses si ens ho proposem, experimentem l’alegria quan guanyem i la tristesa quan perdem. Així doncs, la normalitat no és una etiqueta que se li pugui atribuir només a un cert grup persones, sinó que cadascú creu què és normal el que a ell li sembla, és a dir, cadascú té el seu criteri personal per a determinar què és normal i què no.
Crec que la normalitat no existeix perquè tothom té un que altre defecte tot i que n'hi haguin de més greus; la normalitat no existeix no és res.
Les persones amb discapacitats tenen moltes altres capacitats algun altre sentit està més desenvolupat que els nostres o tenen més creatitivitat o altres..
Les barreres que és troben son que per exemple en alguns semafors no tenen senyals sonors o en el metro hi ha pocs seiens reservats o no hi ha accensors.
Jo canviaria que la gent els mires de una altre manera perquè hi ha gent que els mira com si no fosin humans.
Maria del mar Pujalte Grup:8 blog:1
La xerrada de l'altre dia em va ajudar a pensar que ningú es normal.
-En realitat que és normal?
En aquesta societat o tots sóm normals o ningú es normal perquè tothom té defectes i virtuds, però cadascù te les seves.
Espero no oblidar mai aquesta tutoria, ni el que ens han explicat.
La normalitat.
Aquest fet ens a fet pensar molt.
I ara, que es la normalitat?
La normalitat és lu que s' enten com a normal.I la discapacitat es la dificultat per fer alguna cosa.
Jo crec que las dificultats síquiques o fisiques no ems deuen separar de la gent normal, la gent amb discapacitats són persones que davant els problemas lluiten per consegir el mateix que nosaltres i consegi "entrar" en la normalitat.
Així dons jo crec que tenim que ajudar als discapasitats per retirar totes les barreras que a ells als i dificulta realitzar una vida normal.
TOTS ENS EM DE TRECTAR IGUAL!!!
Donatel·la Julve Martorell
La meva opinió sobre la xerrada del darrer dimecres ho vaig trobar d'allò més interesant.
Per a mi la normalitat no existeix perquè una persona té tots els defectes i qualitats igual que els altres.També trobu que la normalitat es basa en acceptar cada un,la persona tal com és.
Sobre el tema de si tenen capacitats els descapacitats jo penso que si que en tenen, però diferents a les nostres.
A nivell de les barreres a la nostre ciutat, falten rampes per aquells que van amb cadira de rodes, sobretot per accedir a edificis. S'ha millorat per exepmle els autobusus que disposen de rampes per aquets discapacitats.
En altres llocs he vist semàfors amb uns sorolls determinats per a les persones cegues, a la nostra ciutat que jo sàpiga no n'hi ha. A totes les feines hauria d'haver la possibilitat d'integrar a una persona descapacitada, això ajudaria a que la societat convisquessim més amb ells i els veiessim amb uns altres ulls.
Guiu Soldevila grup 12 1er ESO.
Jo trobo que la normalitat no existeix, perquè la normalitat seria no tenir cap defecte, no? però llavaors això seria la perfecció; com la perfecció és impossible pel simple fet de ser perfecta, no existeix. Per tant, el terma "normalitat" el podriem utilitzar per las persones o coses que tenen un equilibri entre les dos coses (capacitats i discapacitats), però, en realitat, serien justament les persones "discapacitades" les més normals; perquè ells/elles tenen un, dos, màxim tres discapacitats; però, quàntes capacitats ténen gràcies a aquesta discapacitat? Els sord-muts, per exemple, aprenen noves formes per entendre i comunicar-se amb la gent, com ata llegir els llavis, cosa que molta gent "normal" no sap fer.
A la meva ciutat, Barcelona, hi veig forces barreres, com ara alguns lavabos, que són massa estrets per a una cadira de rodes, alguns canals de televisó que no tenen audiodescripció per a cecs, o opció de subtitulat, encara hi ha semàfors que no tenen aparells de so, i que la majoria dels nous tampoc en porten, etc. Encara que també veig que la ciutat està canviant, i que, poc a poc, s'està fent més accessible, per exemple: a les estacions de tren i de metro que tenen escales, ténen ascensors, cada cop més, les voreres porten unes rajoles especials quan estàn a prop dels passos de vianants, tots els autobusos tenen rampes, etc.
Simplement, faria que la gent es mirés a aquesta gent amb una mirada nova, veient a la persona i no a la discapacitat, acceptantles tal com són.
Leonor Lamsdorff-Galagane Bonet
1er ESO, Grup 07 Bloc 02
Jo crec que la tutoria que ens van fer del factor sensible va ser molt interessant i que vam apendre com es senten les persones discapacitades.
Crec que la normalitat no existeix. Que tots som iguals però diferents. És a dir, tu pots fer algunes coses que algú altre no ho pot fer, però aquella persona podrà fer algunes coses que tu no podràs fer.
Crec que tots hauríem de fer un esforç en tractar a les persones discapacitades com els altres del nostre voltant.
Jo crec que la tutoria que ens van fer del factor sensible va ser molt interessant i que vam apendre com es senten les persones discapacitades.
Crec que la normalitat no existeix. Que tots som iguals però diferents. És a dir, tu pots fer algunes coses que algú altre no ho pot fer, però aquella persona podrà fer algunes coses que tu no podràs fer.
Crec que tots hauríem de fer un esforç en tractar a les persones discapacitades com els altres del nostre voltant.
Maria Sanmartín, 1er ESO,grup
12.
Si la normalitat existís quin seria el tipus de persona normal? Per aquest motiu crec que la normalitat no existeix.
Totes les persones tenen capacitats i discapacitats. Però hi ha persones que tenen discapacitats més importants que altres com ara el síndrome de down... això, no implica però que no es puguin considerar persones normals.
A la ciutat hi ha uns certs tipus de barreres “pels discapacitats”, com ara no hi ha rampes, molts semàfors no fan el soroll per què els secs sàpiguen que poden passar, els lavabos son molt petits. Jo milloraria bàsicament aquest problemes tambè possaria ascensors i demanaria a la gent que amb més de “marginar” aquestes persones que se les acollis a la societat.
Oriol Sànchez i Barreda Grup:5
1 eso grup3 Marc Berdala.
A mi em va sembla molt interessant la xerrada.
crec que la normalitat no existeix perque totom te algun defectes.
Les persones amb discapacitats tambe tenen capacitats.
Jo crec que perque aquestes persones se sentirien millor si la societatles tractesin com a persones normals.
1.
La normalitat per a mi és ser conscient que tots som persones iguals, amb les nostres diferències, un correrà més i l’altre menys, un llegirà més bé i a un altre li costarà més, però això són diferències que té tothom. Tots dins les nostres possibilitats físiques i psíquiques tinguem el mateixos drets i oportunitats.
2.
Sí que tenen capacitats, aprenen a desenvolupar les seves bones en substitució a les seves dificultats físiques o psíquiques.
3.
Abans hi havia moltes barreres arquitectòniques i poc a poc han anat millorant. Abans la gent amb discapacitats no feia una vida normal i no sortia al carrer. Però ara sí perquè cada vegada més es posen ascensors en els Metros, rampes d’accés als autobusos, s’han substituït moltes escales per rampes a les botigues, als hospitals. . . etc. Però encara hi ha gent que no es conscient de que hi ha persones amb discapacitat física i aparquen els cotxes en passos de vianants i davant de rampes.
4.
En poc temps s’ha millorat bastant. Que els col•legits ensenyessin a tractar les persones discapacitades, perquè tot els nens tindrien més respecte i sabria tractar-los com a persones normals i a la vegada continua millorat la seva qualitat de vida, accés a l’ensenyament i al mon laboral.
Sóc l’Alfons
Bloc 1
· Després de la xerrada de dijous, he entès que la normalitat no existeix, tothom té capacitats i discapacitats: Alguns no hi poden veure, però tenen un sentit del tacte molt desenvolupat; alguns no hi senten, però hi veuen molt millor... Per l'altre costat també podríem dir que el que no existeix és l'anormalitat, que, com que tothom té capacitats i discapacitats, tothom és normal.
· Tothom té moltes capacitats, però també tenim discapacitats, que una persona tingui una discapacitat més "forta" que la d'una altre persona, no vol dir que aquesta no tingui capacitats. En resum, tothom té capacitats.
· Dins la meva ciutat, hi ha algunes coses que impedeixen la vida "segura" als discapacitats; com: Per a les persones que han de anar en cadira de rodes, hi ha poques rampes per a entrar a les botigues, o al metro. Les persones que no hi veuen, els cecs, tenes dificultats per a creuar el carrer. I així moltes coses més.
· Primer de tot, les persones que viuen i conviuen amb gent amb discapacitats, siguin les que siguin, no els haurien de tractar de "pobret", perquè són persones com qualsevol altre. Tampoc està gens bé que aquestes persones hagin de rebre mirades diferents a les que reben l'altre gent. Crec que tots hauríem de contribuir en ajudar-les, però no perquè tinguin discapacitats, sinó perquè se sentin bé vivint en la nostra ciutat.
Lula Font i Valls
Gurp 1, Bloc 1, 1r ESO
La xerrada sobre els discapacitats em va semblar molt interessant perquè els discapacitats sempre m'havian fet pena peró, ara sé que ells volen que els tractem com a la resta de les persones.
Jo crec que la normalitat no existeix, ja que tothom té les seves discapacitats i capacitats.
A la nostra ciutat hi ha moltes barreres: falten rampes en molts establiments i al carrer, els semàfors haurien de fer soroll perquè els cecs els sentissin, etc.
M'agradaria que tots tractéssim als discapacitats de la mateixa manera que tractem a la resta de la gent, que no els mirèssim com a "bitxos" estranys.
La xerrada sobre els discapacitats em va semblar molt interessant perquè els discapacitats sempre m'havian fet pena peró, ara sé que ells volen que els tractem com a la resta de les persones.
Jo crec que la normalitat no existeix, ja que tothom té les seves discapacitats i capacitats.
A la nostra ciutat hi ha moltes barreres: falten rampes en molts establiments i al carrer, els semàfors haurien de fer soroll perquè els cecs els sentissin, etc.
M'agradaria que tots tractéssim als discapacitats de la mateixa manera que tractem a la resta de la gent, que no els mirèssim com a "bitxos" estranys.
Max Janer Oliver
grup: 11
1er ESO
La normalitat es una cosa que ningú la té... Cadascu té el seu defecte amb alguna cosa. La majoria de gent tenen alguns defectes peró no són gaire "grans", en canvi l'altre gent no poden fer algunes coses sols/es.
Les persones amb discapacitats tenen moltes capacitats. Per exemple, un sec te el tacte molt mes desarrollat que la majoria de gent.
Les barreres que podem trobar per la ciutat són:
· Les rampes: normalment hi ha unes escales i una rampe per les persones amb cadira de rodes.
· Els assensors: per les persones amb cadira de rodes.
· Els lavabos per la gent amb cadira de rodes.
· Els semafor: que fan sorolls quan és verd.
· Les voreres baixades a les cruilles.
· Alguns botons d'ascensors i alguns productes de gel de bany estan escrits per brailey.
Els canvis que faria jo per ajudar a les persones discapacites seria que tots fessim unes practiques (tot un dia amb cadira de rodes, amb els ulls tapats o sense poder utilitzar un braç o sense poder escoltar...) per poder-nos posar en el seu lloc i comprendre'ls millor i poder-los ajudar.
Anna Solina Pérez
Grup 6 Bloc 2
la veritat és que la xerrada em va seblar molt interessant, pero el que mai havia viscut és que m'ho expliquessin desde el punt de vista dels discapacitats; jo crec que la normalitat no significa absolutament res; per exemple; una persona desagradable i capacitada és normal, i una persona amb discapacitats i molt bona persona no ho és?
la normalitat no es res totom es diferent i pensa una mica diferen.
les persones discapacitades tenen moltes capacitats que nosaltres no tennim; molts dels discapacitats són més sensibles que nosaltres, soposo per el que han viscut.
De vegades a la borera no hi ha rampa, per no dir la majoría de vegades... a vegades els cotxes aparquen als llocs dels monosbalits. a vegades els mirem com si no fossin persones i jo crec que aixo es el que els i dol més.
jo intentaria canviar la mentalitat i no mirar-los tant amb menyspreu i pensar que avans de mirar d'estranys als altres em de mirar si nosaltres som tant bones persones com algunts dells, i si podreiem superar la vida com molts ho han fet, si ens hagués tocat a nosaltres
jo crec que un disccapacitat s'ha de sentir bé a la societat, i poder estimar molt i que l'estimin. pau 1r eso sunion
Factor sensible
En general, les persones amb discapacitat son persones com nosaltres, però amb un grau de dificultat. Peró tot i així són persones bones i carinyoses. Ens ensenyen una qualitat que tenen
que ens sobre passa bastant, que es saber estimar amb el cor i la sinceritat.
El hoquei és una de les seves passions, perquè s'ho passen bé, gaudeixen, i el més important és que saben perdre o guanyar. Tenen somnis d'allò més fantàstics i divertits, cosa que per ells pot ser impossible.
Però ells mai es rendeixen saben que probablement no ho aconseguiran.
Moltes vegades hi ha persones que diuen que son un problema, però el problema som nosaltres, que els insultem, els mal interpretem, etc...
Ells tenen sentiments també, així que el mínim que podem fer es ajudar-los i intentar no ferir-los els sentiments.
Els discapacitats tenen diferents llenguatges que nosaltres: amb les mans, amb l'olfacte i l'oïda.
I si ens trobem un discapacitat tindríem que amagar-nos la pena perquè no es sentin incòmodes.
-Què és la normalitat?
Per a mi la normalitat és tindre bon cor, comportar-te correctament amb els demès,etc...
-Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
Sí perquè si tens discapacitat per parlar tens capacitat per escoltar, una cosa porta a l'altre.
-Quins tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
Que els semàfors no tinguin sons per avisar de quan està verd.
Que els carrers no tinguin escrit el seu nom en braille.
Els llocs on hi ha escales i no rampes.
Algunes aceres encara no estan preparades per cadires de rodes.
-Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
Dons que no els insultin, els deixin passar, posar rampes a les escales, els noms dels carrers amb braille i amb lletres,etc...
Grup:11 Blog:3 11/10/10 octubre
Nom: Àlex martìnez casalà
Vaig trobar molt interessant el fet que tinguéssim la oportunitat de parlar amb el Florencio, un home que té una discapacitat física i es mou gràcies a una cadira de rodes.
Sóc en Ricard Díez del grup 2 i del bloc 1.
Pel que fa a la pregunta: Què és la normalitat? Realment no ho sabria definir del tot bé… Jo crec que tothom és normal a la seva manera, ja que, tot i que tenim unes faccions que ens diferencien dels altres i personalitats diverses, tots posseïm, per exemple, la capacitat d’aprendre, ja que ningú neix ensenyat, la voluntat de fer moltes coses si ens ho proposem, experimentem l’alegria quan guanyem i la tristesa quan perdem. Així doncs, la normalitat no és una etiqueta que se li pugui atribuir només a un cert grup persones, sinó que cadascú creu què és normal el que a ell li sembla, és a dir, cadascú té el seu criteri personal per a determinar què és normal i què no.
Ricard Díez grup 2
La xerrada que ens van fer el dimecres sobre el factor sensible, hem va fer reflexionar molt. La reflexió que tret es que ningú es normal, per que algú no podrà caminar però segur que te altres capacitats que segur que altres no tenim. Per que es sentin mes segures en el seu entorn no hem de veure-les com un ésser rar. El que la societat podria fer es ampliar coses com les portes dels lavabos públics, no aparcar a les boreres,
Tambe hi ha un alte tipus de discapacitats, els discapacitats amimics. Son el que creuen que no poden fer res, aquets si que son uns discapacitats.
El que opino és que la normalitat no és res perquè per exemple si algú fos normal tots els altres no ho seriem perquè no som iguals.
Tothom té capacitats i discapacitats lo que passa és que algunes discapacitats són més visibles, com ser tetraplegic, esclarosis múltiple.
Jo crec que Barcelona esta ben adaptada però té manques, com els semàfors que n'hi haurien de haver-hi més, també rampes, ascensors, etc.
El que crec es que les hauriem de tractar de la mateixa forma que ens hem de tractar tots tots, lo que passa és que hi ha moltes persones que les discriminant, pensan que són estranyes.
Daniel Gandia Grup 13
La xerrada del passat dimecres, em va semblar molt interessant. Testimonis que expliquen els canvis produïts pels accidents o perquè van néixer així.
La normalitat ningú la té perquè per molt petita que sigui la seva discapacitat tothom té algun defecte a la vida.
El que va explicar el Florencio, en principi em va resultar "estrany" perquè pensava que no s'havia acostumat, però en Florencio s'ho prenia en calma.
Biel Homedes grup 4 1er ESO
A mi em va impactar molt el documental per que m’ensenya a mirar les coses des d’un altre punt de vista.
La normalitat és el que nosaltres pensem que és, no hi ha una "normalitat", el que passa és que les persones som diferents i tenim capacitats diferents. Les persones amb discapacitats tenen iguals o més capacitats que les persones “normals” encara que algunes d'aquestes capacitats estan menys desenvolupades. Però tenen d'altres més exercitades per compensar.
A la meva ciutat hi falten marques per als cecs per que puguin orientar-se i més senyals sonores per identificar les coses. Tampoc no hi ha prou rampes per les persones que tenen problemes per caminar.
Jo a la meva ciutat hi posaria més rampes, més cartells per els sords i sons per als cecs.
També és important que es vegin per la televisió per concienciar a més persones i puguin ser més acollides.
Àlex Morales grup 7
A mi em va sembla molt be el que ens van explicar el dimecres.
No hi ha ningú que sigui normal perqué tots tenim algú diferent i tothom tenim defectes no hi ha ningú que sigui perfecte. Jo crec que les persones descapacitades es tindrien de tractar millor del que els està trectan i de com estan vinvin per la societat perqué si tu fosis un persona discapacitada no tagradaria que et trectesin diferent voldries que et cuidesin igual que tots.
Alba Lluch grup:5
Hola Pep, sóc la Mariona Peró, del bloc 1 grup 1.
La xerrada del dijous 7 d'octubre que tractava del factor sensible, que la va fer el Florencio, va ser molt clara, directa i interessant.
Què és la normalitat?
Quan em van preguntar que era la normalitat, vaig dubtar molt i vaig arribar a una conclusió:
la normalitat no existeix, ningú es normal cadascú té els seus defectes i les seves virtuts. CONCLUSIÓ:NO EXISTEIX LA NORMALITAT, TOTS SOM DIFERENTS.
*Tenen capacitat les persones amb discapacitats?
És clar que tenen capacitat les persones "discapacitat"; Poden tenir més oïda, més tacte, més vista, més intel•ligència... que les persones que no tenen cap "discapacitat".
*Quin tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
Els canvis que faria perquè les persones que no poden caminar i van amb cadira de rodes poguessin anar per on ells volguessin serien;
- Posar rampes o ascensor a les escales perquè puguin anar a qualsevol lloc.
- Deixar una distància adequada perquè puguin passar cotxets, senyors/res que van amb cadira de rodes...
- Semàfors adaptats per agent cega.
*Quins canvis faries a la societat perquè aquests persones pateixin menys?
-Unes de les cosses essencials que faria es ajudar-nos entre tot; que un senyor vol creuar pel pas de vianants, si una persona cega quan li toca el seu torn en una farmàcia, per exemple, avisar-lo sense cap problema.
Sobretot no rebutjar-los i tractar-los amb normalitat.
PEPO AGUIRRE PIERA, GRUP 2, 1er D'ESO
1·La normalitat, en la meva opinió, és inexistent, ja que algú li pot faltar o bé la vista, o l'oïda, el caminar..., resumint; tothom pot tenir alguna mencança.
2·Per suposat!, el prefix "dis" simplement vol dir una dificultat o una anomalia, per exemple; a mi em van agafar per grabar en video dues obres de teatre d'un grup anomenat "Els Normals" de la fundació Dr. Trueta de Vic, que encara que són esquizofrènics, interpreten i dialògen uns papers al teatre, o un altre ho són els atlètes dels Jocs Paralímpics.És a dir el prefix dis sobra en molts més casos dels que pensem.
·Posarem com a exemple Barcelona, si busquem encara hi ha barreres a treure del davant per als "dis"capacitats,com les voreres, els semàfors que no emeteixem so, algunes estacions de metro o ferrocarrils subterrànies i una de les més importants la discriminació de la societat davant de les persones amb anomalíes mentals.
· En resum, treuria totes les barreres arquitectòniques i anímiques o sentimentals vers als afectats.
jo crec que els descapacitats es mereixen se tractats com gen normal i no els tanim que mirar amb llastima els tenim que mirar normal.
La normalitat no existeix entre les persones, perquè tothom és diferent. Ens equivoquem perquè diferenciem entre normals i anormals, però no hi ha normals i anormals, hi ha més diferència o menys entre nosaltres, i a les persones que són molt diferents diem que són anormals només ells, però en realitat ho és tothom. Però axó no vol dir que la normalitat no existeix, perquè en els objectes com per exemple les taules sí que existeix.
Les persones amb discapacitats també tenen capacitats, perquè que no puguin fer algunes coses no vol dir que no puguin fer res; i alguns discapacitats són millors en algunes coses que els que no ho són, com per exemple els cecs tenen molta bona oïda i molt bon tacte.
A molts llocs hi ha barreres pels discapacitats, hi ha barreres de dos tipus: les de relació amb la gent com per exemple quan tenen problemes per parlar i la gent no els entén, i les que fan que no puguin accedir a llocs com per exemple les persones que han de portar cadira de rodes no poden pujar escales.
Perquè aquestes persones pateixin menys posaria rampes o ascensors al costat de les escales, que els semàfors facin soroll quan canviïn de color... Però també faria que a l’escola s’aprengués a relacionar-se amb els discapacitats perquè s’integrin millor a la societat.
Joaquim Ramis grup 9
A mi m’ha agradat molt que en Florencio ens vingués a parlar de la seva discapacitat. El video m’ha ensenyat a no jutjar les persones pel seu aspecte físic.
Per mi la normalitat som tots, tant la gent que te alguna discapacitat com els que no en tenen perquè ningú és perfecte .
Les persones amb discapacitats tenen capacitats, unes més desenvolupades que d’altres. Per exemple, els cecs no tenen el sentit de la vista però tenen els sentits del tacte i/o la oïda més desenvolupats.
Les barreres que hi ha a la meva ciutat són: les escales en el transport públic, sobretot per les persones que van amb cadira de rodes i crosses, els pas de vianants que no tenen avisador acústic, la falta de bancs per les persones que es cansen ràpidament, els lavabos i les portes estretes…
Per ajudar als discapacitats, una de les coses que jo faria seria parlar amb ells i les diferents associacions i veure quines són les seves necessitats. També intentaria que tothom sigués capaç de veure’ls com a persones normals que necessiten altres recursos.
Faria els lavabos més amples , posaría més bancs, més semàfors amb avisadors acústics, més rampes en els pas de vianants, més ascensors …tot per millorar les condicions de vida de la gent amb discapacitats.
Guillem Garcia 1er ESO grup:6 bloc:2
A mi la xerrada del darrer dimecres hem va agradar molt.
Crec que les persones amb discapacitats tenen moltes capacitats que molts de nosaltres no tenim. Tenen els sentits molt aguts, per exemple. Per a mi la normalitat es tenir algunes capacitats i altres no. Una persona anormal es la que té totes les capacitats.
Cèlia Lucas Blog:2 Grup:8
A mi la xerada del FACTOR SENSIBLE em va agradar molt ja que vaig saber com es senten les persones amb discapacitats.
Els canvis que jo faria a la societat serien:
-Hauriem de facilitar-los el moviment per la ciutat fent:
.Rampes on ara només hi ha escales.
.Posar semàfors per a gent cega.
.Ampliar les portes perque les cadires de rodes puguin passar.
-Les persones amb discapacitats haurien de tenirles mateixes opurtunitats que els altres a l'hora de buscar feina.
-Que a les escoles es tractés aquest tema per tal de que els nens i les nenes fóssin conscients de que hi ha persones diferents.
-Que a les escoles hi haguessin trobades i activitats amb altres escoles de nens i nenes amb discapacitats, per poder-se relacionar i conèixer-se més.
Hannah Adib grup 10.
Personalment la xerrada de dimecres em va semblar molt interessant i així vaig poder veure la realitat des de un altre punt de vista. Jo crec que la normalitat no existeix ja que per a tothom la normalitat és el que ell fa o pensa. Això implica que com que tots som diferents no hi hagi normalitat. També vull afegir que no és anormal (que de debò si és normal ) la persona que te discapacitats. Tots tenim discapacitats, des de el Rei d’Espanya fins la persona que demana almoina a un carrer. I també tothom te capacitats. Jo crec que a les ciutats hi ha alguns tipus de barreres que s’haurien d’esborrar, i n’hi ha de dos tipus:
Físiques:
1) No hi ha suficients rampes, ascensors, semàfors acústics...
Psíquiques:
1) La majoria de gent que quan veu una persona que te alguna discapacitat que se li nota més fan cara de rebuig, els miren amb menyspreu, amb superioritat...
2) El punt 1) per a mi està malament però també hi ha barreres totalment diferents, com per exemple gent, que els mira amb tristesa, i fan cara de “Ai, pobret...” i això tampoc està bé. Ja que aquesta és la seva manera de ser, és com si a un pèl-roig li diguéssim: -Ai, pobret, és pèl-roig.- Oi que no ho diríem? Doncs igual amb aquesta gent que per a moltes persones són diferents.
3) Moltes vegades hi ha nens que s’hi apropen amb curiositat i les seves mares/pares els hi diuen que no s’hi apropin a aquell home/dona.
Tots tres punts no són correctes, o això crec jo. També penso que quan et trobes aquesta gent pel carrer, l’hauries de tractar igual que a una persona que per nosaltres és “normal”. Jo a la societat faria molts canvis perquè aquesta gent poguessin anar amb més comoditat pels carrers, per exemple:
Faria...
1) Més rampes.
2) Més ascensors.
3) Més semàfors acústics.
4) Més llocs senyalitzats per els cecs.
5) Més grans els lavabos per la gent amb cadires de rodes i també els ascensors.
Investigaria..
1) Alguna manera en que els cecs sabessin millor on estan i orientar-se.
2) Maneres perquè els invàlids puguin tornar a moure parts del cos que ara no poden.
1) I facilitaria la integració d’aquestes persones a les escoles, empreses, centres d’esport...
Però sobretot milloraria les barreres que he anomenat abans, i sobretot crec que hauríem de començar a valorar a aquestes persones pel que són interiorment i no físicament.
Gràcies a aquesta xerrada i al vídeo: “Factor sensible” he sabut posar-me a la pell d’aquestes persones i així veure com es senten. Crec que la societat ha de fer un gran canvi i començaré per millorar jo mateixa.
Cèlia Ventura Grup: 8 Bloc: 2
Part 2
Tots tres punts no són correctes, o això crec jo. També penso que quan et trobes aquesta gent pel carrer, l’hauries de tractar igual que a una persona que per nosaltres és “normal”. Jo a la societat faria molts canvis perquè aquesta gent poguessin anar amb més comoditat pels carrers, per exemple:
Faria...
1) Més rampes.
2) Més ascensors.
3) Més semàfors acústics.
4) Més llocs senyalitzats per els cecs.
5) Més grans els lavabos per la gent amb cadires de rodes i també els ascensors.
Investigaria..
1) Alguna manera en que els cecs sabessin millor on estan i orientar-se.
2) Maneres perquè els invàlids puguin tornar a moure parts del cos que ara no poden.
1) I facilitaria la integració d’aquestes persones a les escoles, empreses, centres d’esport...
Però sobretot milloraria les barreres que he anomenat abans, i sobretot crec que hauríem de començar a valorar a aquestes persones pel que són interiorment i no físicament.
Gràcies a aquesta xerrada i al vídeo: “Factor sensible” he sabut posar-me a la pell d’aquestes persones i així veure com es senten. Crec que la societat ha de fer un gran canvi i començaré per millorar jo mateixa.
Cèlia Ventura Grup: 8 Bloc: 2
1.- Des del meu punt de vista la normalitat no existeix. Ningú és normal tothom té alguna discapacitat.
2.- Si que en tenen,pero depenent el grau de discapacitat poden tenir mes o menys capacitats.
3.- La nostra ciutat no esta pro adaptada ni te les comoditats necesaries per la gent amb discapacitats.
Guillermo de la Rosa grup:5 blog:2
4.- Que les ciutats estiguin mes adaptadas a les necesitats de les persones amb discapacitats.
FACTOR SENSIBLE
La conferencia que ens van fer el dimecres passat em va semblar molt interessant.
Jo crec que la normalitat es que tothom a de tindre algun defecte físicament i psíquicament perquè si no seriem robots. Les persones discapacitat perden un sentit però desargollen un altre per exemple els secs perden la vista però guanyen sensibilitat en el tracta.
Jo milloraria la arquitectura dels llocs públics per la gent discapacitat per que tinguin més facilitat per excedir al metro, exemple:al metro moltes vagades no hi ha ascensors pels invàlids, també posaria rampes en més de escales i també crec que la gent els hauria de tractar com a persones no com gent rara perquè siguin invàlids o tinguin algun altra problema.
Paul Levin grup 11
Sóc la Aina del bloc 1:
-Què és la normalitat?
Jo crec que no vol dir res, ningu és igual ja que no hi ha cap exemple a seguir i cadescú te la seva manera de ser així que no hauriem de tractar de diferent manera a la gent amb més discapacitats que altres.
-Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
Tenen les mateixes capacitats que nosaltres, només que els hi costen més fer algunes coses o les fan de diferent manera, però les poden fer com qualsevol persona.
-Quins tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
En alguns llocs no hi ha rampes per les cadires de rodes, per poder anar amb el tren has de pujar un esglaó que hauria d'estar més arrambat al terra i als semafors podrien posar algun soroll perque els segs puguesin saber si esta verd o vermell.
-Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
Posaria més rampes, als semafors posaria algun soroll perque els segs puguesin saber si esta verd o vermell o treuria els esglaons dels transports públics i hi posaria rampes.
Aina Bramona bloc 1 grup 2
Des del meu punt de vista la normalitat no es pot definir perquè cada un de nosaltres ens considerem normals a la nostra manera . Així un pot pensar que ell és normal però un altre que no ho és.
La majoria de la gent d’avui en dia , creu que les persones discapacitades no poden fer el mateix que fan ells, però això no és veritat. Aquestes poden realitzar igual o més, això sí, d'una altra manera. No podem dir que una persona discapacitada no té prou capacitats només perquè no pot parlar o perquè no pot sentir, ja que el llenguatge dels sords i els muts i el braille no és conegut per les persones que parlen, senten i veuen.
A les nostres ciutats existeixen moltes barreres arquitectòniques, les que crec que afecten més a les persones discapacitades són:
- Hi ha edificis sense ascensor i edificis que en tenen, però de vegades són massa petits per a una cadira de rodes.
- La majoria dels semàfors no fan el só pels cecs que indiqui si es pot passar o no.
- Hi ha moltes zones amb escales i poques amb rampes.
- Les voreres no estan adaptades ni per cadires de rodes ni per als cecs.
El que trobo que afecta més a les persones discapacitades és que no se'ls tracti com els demés. Perquè aquestes persones pateixin menys i estiguin més integrades a la societat, jo el que faria i faré és tractar-los com iguals. També trobo que estaria molt bé que no els mirem amb cara de pobrets.
La tutoria del dimecres m’ha fet reflexionar molt i desitjo que es continui fent.
Paula Bussé Grup 12
Per mi la normalitat es aquella persona que es gairabe igual a les altres.
Clar que si,l´unic que si va amb cadira de rodes no es pot aixecar, pero pot seguir fent altres coses.
Hi han moltes barreres pels discapacitats,per exempla: no hi ha rampas per pujar al metro,algunas coses no tenen escritura pels secs... Doncs totes aquestes coses que he dit has tindrian que arregla.
A mi la xerrada del dijous hem va interessar molt, i crec que la normalitat d'una persona cega, és la mateixa que la d'una que pot veure.
Les persones amb problemes amb discapacitat, tenen moltes de capacitats. Una persona pot ser cega, però pot caminar, parlar, escoltar i fer moltes coses més. Totes les persones tenim problemes de discapacitat, però hi ha problemes més greus que d'altres.
Puc reconèixer moltes barreres a la meva ciutat, però els que més veig són: lavabos adaptats per gent amb cadira de rodes, edificis sense ascensor per als que van amb cadira de rodes, i en els semàfors, sorolls per als cegs.
Hi ha molts canvis que faria a la societat però els més importants són: posar rampes a les voreres i a les parades del metro, els hi seria molt més fàcil desplaçar-se, però ara, per aquestes persones requerix molt esforç, i nosaltres no hi trobem cap esforç. Aquestes persones, pel fet de que siguin discapacitades no es mereixen que els maltractem, sinó al contrari, es mereixen un respecte. No son les persones amb problemes de discapacitat les que s'han d'adaptar a la societat, és la societat que s'ha d'adaptar a aquestes persones.
Què és la normalitat?
No existeix la normalitat, primer hauriem de trobar un exemple però no existeix.
Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
Discapacitats? No existeixen, ja persones capacitades amb algunes coses i persones capacitades amb altres.
-Quins tipus de barreres pots reconèixer a la teva ciutat?
El transport públic i molts edificis són difícils d'accedir per falta de rampes, etc.
-Quins canvis faries a la societat perquè aquestes persones pateixin menys?
Intenta no posar molts desnivells o, al menys intenta dissimular-los fins al punt de que els capacitats amb altres coses que van amb cadira de rodes no o notessin.
Guillem Bantulà
Bloc: 1 Grup: 02
La normalitat, no es res exactament, perquè quan et pares a pensar, veus que en tot cas vol dir una persona "perfecte", que tampoc no està ben definit. Per tant la normalitat, no es res.
Els discapacitats, tenen un munt de capacitats, sols que els en falten algunes que la majoria de la gent té.
Normalment, a la ciutat quan veus un senyor/a discapacitat, el mires amb cautela, fins i tot amb por, tot i que sempre hi ha qui els mira amb menyspreu , cosa que hauria de canviar.
Haurien d'adaptar més coses per els necessitats, com ficar rampes, semàfors amb soroll per els cecs...
També haurien de fer entendre a la gent, que la majoria no són gent dolenta, però tampoc són menys capacitats (excepte en algunes coses) que l'altra gent, com em dit al principi.
Així, no patirien tot el que pateixen, i podrien viure feliços i tranquils.
Potser abans de la xerrada sobre el factor sensible, no hauria pensat el mateix, però després de veure el vídeo, l'explicació, i el testimoni de la dolors, tinc clar que els hem de tractar amb respecte.
Oriol Pomarol Grup: 14
1r ESO
La xerrada de l'altre dia em va semblar molt interessant i ens van expressar molt bé el que sentien.
La normalitat, no existeix. Cada un, desde el seu punt de vista és normal o li sembla normal. Cada persona te la seva normalitat!
Jo crec que algú amb discapacitats,pot arribar a fer, encara que sigui amb molt més esforç pot arribar a fer el mateix que jo o que qualsevol persona.
Tenen diverses capacitats, igual que tothom!
N'hi han moltes barreres però sobretot per els que han d'anar amb cadires de rodes. Perquè les cadires de rodes són "grans" i a les ciutats les coses no estan "pensades" per les necessitats de tothom.
Jo faria tantes coses en la ciutat...però diré alguna com per exemple la d’abans, la cadira de rodes:
N'hi han alguns lavabos que són massa petits per "aquesta gent"que va amb cadira de rodes.
O un altre exemple, el cinema.
El cinema està "pensat" per a gent que no va amb cadires de rodes i que pot anar (pujar) perfectament per les escales.
A mi en particular, aquesta xerrada em va agradar molt, perquè m'agrada poder entendre a aquestes persones.
Nerea Monner grup 10 bloc 3 1r d'ESO
L'altre dia quan ens van fer la xerrada amb la Dolors i el Martín , vaig reflexionar, que el món no és perfecte, i penso que s'hauria d'arreglar, per això m'he encaminat cap a la pregunta 3 que diu:com hauria de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat? que canviaries?
Jo penso que la gent amb discapacitat no deu anar molt segura pel carrer perquè no ho tenen tan fàcil com nosaltres.
Els i seria més útil poder-hi posar rampes en zones no accesibles, també que poguesin tenir treball específic per ells pels que ho necessiten. I el important seria que la gent no s'interposi els passos habilitats .
Maria Castellví, grup 10
A mi aquesta activitat, sobre la vida de persones discapasitades amb va semblar molt interesant.
Tots tenim algunes descapacitats, pertant no vol dir que ells siguin mes "raros". Per aixo a vegades penso que en algunes coses podem ser
mes "raros" nosaltres que ells.
Pero de alguna manera els podriam ajudar a persones discapacitades, com com per exemple els senyor que ens va venir a explicar la seva vida, que anava amb una cadira de rodes:
·Posar rampes per eccedir pas on no pogin pasar.
pero despres ejuds com per exemple el segs:
· posar tot els semafors amb sorolls o el que fos, per ajudarlos a creuar els semafors.
La meva mare, jo i el meu germa, els i demanem en els femiliars, amics, amigues...taps de plastic, els anem acumulant fins que tanim una tenolada. Quan em aconseguit la tonelada el portem a un lloc, que no se quin, i els i conseguim una cadira de rodes a la persona discapacitades que no la pot.
Miquel Alcarria Rivas grup:7
L'alte dimecres vem esta parlant d'un tema molt interessant
que a mi em va agradar molt.
Per a mi la normalitat no existeix perque cada escú és com es. I les parsones amb discapacitat són capaces de fer coses de la mateixa manera que una persona sense cap descapacitat. I jo crec que esmereixen que els tractem be perque aunque aunque tinguin un problema són molt intel·ligents, simpàtics, agradables, graciosos...
Jo crec que podrien fer mes rampes semafors amb soroll i algunes màquines per apendre.
Berta Llimona grup:9
El darrer dimecres varem fer una xerrada sobre la gent discapacitada, i hi veuríem que totes les persones, al cap i a la fi, ens hauríem d’anomenar discapacitats perquè, qui no te un defecte? Mira, no cal anar més lluny. Com es que les persones que porten ulleres no se les anomena discapacitats? ja us doncs jo la resposta, perquè ho hem vist més i aquelles persones les veiem tal i com son no veiem unes ulleres i després la persona, no doncs per que quan veiem una persona amb cadira de rodes primer veiem la cadira i després la persona? aquestes preguntes que estic fent son les que s’haurien de canviar en el nostre entorn.
Vull explicar-vos que la normalitat apareix depèn de la persona. Hi han algunes persones que per fer certes coses necessiten un estri però això vol dir que no siguin normals? No, el que passa es que per si mateixos aquelles coses no les podrien fer.
Hi han algunes coses del nostre entorn que s’haurien de canviar mai ningú sap si demà o qualsevol dia necessitarà un estri per viure.
Per això hem de fer la ciutat execible per tothom: les voreres ordenades pels cegs, les portes dels lavabos més grans de 90 cm, rampes etc.
Amb aquest breu resum vull explicar que tots som diferents i tots tenim unes dificultats.
Francesca Alegre Grup-9
Jo crec que la normalitat no existeix.Cadascú és com és i per cada persona és normal una cosa diferent. Les persones amb discapacitat, tenen moltíssimes capacitats, com qualsevol persona,però hi ha alguna cosa que els hi falla.És només això i ningu té dret a jutjar a la gent per com és o què sap.Se'ls ha de tractar com una persona normal,perquè ho són i tothom es mereix ser tractat i acceptat tal com és.Jo crec que així es sentirien més feliços i patirien menys.
Posaria rampes (a més a més d'escales) perquè la gent amb cadira de rodes pugui accedir a aquests llocs, o posaria "idioma" braille als ascensors, tarjetes, cartells...Perquè els cecs puguin informar-se'n.
Crec que tothom és igual però diferent alhora i que ningú s' ha de sentir menyspreat ni exclòs. Perquè això sigui possible, tots ens hem d' ajudar i només així serem feliços
Maria Munujos Grup 9
1er d'eso
Per a mi la normalitat no existeix perque tots tenim algun defecte .Les persones amb discapacitat tenen unes capacitats mes bones que altres (els cecs tenen millor oida que els que no son cecs). N’hi ha moltes:Estacions de metro sense rampes.Semàfors sense soroll per avisar als cecs si poden pasar. JO faria molts canvis a la societat, com no mirar a les persoones amb discapacitat malament, de reull, perque aixo es el que els hi fa mes malt. Els agrada que els tractin com persones sense discapasitat.
Jo penso que lo normal és tenir algún defecte, i com tots en tenim algun,tots som normals. Les persones amb discapacitats, també són com qualsevol altra persona, per tant tenen discapacitats i capacitats com tothom.
Jo crec que moltes zones de la ciutat on vivim, no estan prou adaptades per a aquestes persones: haurien de posar samafors per als cecs, més rampes...
Perquè aquestes persones se sentin igual de bé que una altre, les hem de tractar com tractariem a una persona sense aquesta discapacitat.
Clara Vendrell grup 13 bloc 4
A mi em va agradar molt la tutoria que vam fer l'altre dia i la vaig trobar molt interesant.
La normalitat jo crec que no existeix perquè ningu ni res és perfecte tots tenim algun defecte alguna "discapacitat".
els canvis que faria per a les persones que tenen problemes per moures per la ciutat serian:
-Posar ascensors .
-Posar rampes.
-Que la majoria d'autobusos anesin preparts per a les persones amb cadira de rodes.
-Que els trens tinguessin rampes davant de les portes per facilitar l'entrada.
Guillem Bassedas Grup 3 1r ESO
La xerrada del dimecres em va canviar la manera de mirar als discapacitats,ja que també en tenen moltes de capacitats, i en canvi molta gent els mira pensant, pobrets i en canvi a ells els i fa ràbia que pensin això.
crec que la normalitat no existeix, que la inventem nosaltres, unes persones tindràn més capacitats que altres.
és veritat que hi han barreres en el mont actual per a molts discapacitats, com ara a alguns trens que no s'hi pot accedir amb cadira de rodes etc. pero en part nosaltres podem ajudar a que se sentin més acceptats i no veure'ls com a gent rara, si no, com a persones normals, el que són.
bloc 2 grup 7
A mi m’ha agradat molt i m’he divertit ja que tant les persones del vídeo com les que ens ho explicaven tenien molt bon humor.
La normalitat és quelcom que no té ningú i encara que pensis que una persona és perfecte en el fons, aquesta persona té alguna cosa, encara que sigui mínima, que no sap ningú i que el fa “no ser normal”
Les persones amb discapacitat tenen moltes més capacitats de les que podem imaginar-nos d’elles, com per exemple l’ humor que tenien i el seny de saber raonar molt bé, o fer un esport com el hoquei en aquest vídeo
De barreres n’hi ha milions com per exemple les escales; tanta tecnologia (IPods, WII, ordinadors portàtils, ...) I NO PODEN FER UNS ASCENSORS A LES PARADES DE METRO! Però tot i així, n’estan posant i aviat no n’hi haurà tantes
Jo, per solucionar-ho, invertiria els diners de “semàfors ultra moderns” en coses tan senzilles com un ascensor en cada parada, o en medicina per intentar resoldre-ho. Però la solució més important es troba en la manera com tractem les persones que tenen alguna afectació sense marginar-les i intentant aprendre d’elles fent-les sentir més estimades
MARTÍ BOIXADER
Hola pep sòc el Joan Felipe Sooler del bloc 2 grup 8 despres de veure el documental del factor sensible vist que no exsisteix la normalitat que cadascú té un defecte i una avantatge sobre les altres persones en definitiu ningú es normal.
Les persones amb discapacitats tenen capacitats impresionants respecte a les persones que tenen capacitat.
Hi ha moltes pero algunes són impresindibles:
- Els lababos sense adabtació per els que porten cadira de rodes
- Els metros sense les rampes per els de cadires de roda
Doncs a l'apartat tecnològic adapta totes les ciutats i els pobles pels discapacitats, i per la gent quan vegin una persona amb una discapacitatció ajudar-la i veurel-la com una persona normal i no com la discapacitació que tenen
Ami la xerrada de l'altre dia hem va agradar molt vaig aprendre que hi hapersones diferents pero que siguin diferents no vol dir que se les tingui de tractar malament perque aquestes persones son persions normals no mes que amb un petit defecte.Aquestes persones es mereixen un gran respecte per ells mateixos perque moltes vegades son persones que no poden fer el que molta gent fa pero segur que oden fer el que molta gent no sap o no poyt fer.
Leonardo delise Grup:6 Blog:2
Publica un comentari a l'entrada