dilluns, 23 de desembre del 2013

Els contes sencers


Vides tenyides de blau 

“Perquè quan una vida acaba en comença una altra.” Punt i final. Giro la contraportada del llibre mentre les llàgrimes em llisquen pel rostre davant aquell relat impactant. Durant els segons que segueixen mil emocions envaeixen el meu ésser sense deixar-me pensar amb claredat. M’aixeco confusa, trasbalsada i em dirigeixo cap a la sala de bany. Al entrar sospiro i em miro al mirall, però tinc els ulls tan entelats que no puc distingir-m’hi. Llavors obro l’aixeta i amb les mans em rento la cara, la mullo, la frego i en acabar me l’eixugo amb la tovallola blava. Em torno a mirar al mirall i hi reconec el meu rostre envermellit, però hi ha alguna cosa diferent al meu voltant, alguna cosa que em desconcerta. La busco, intento reconèixer-la i llavors la trobo. La meva mirada s’hi atura petrificada mentre una sensació gèlida s’apodera de mi.
De cop centenars d’imatges apareixen als meus pensaments sense que ho pugui aturar. Les reconec: formen part de la història que he acabat fa poc menys de cinc minuts. La veig a ella, la Ju, corrent per un camp de roses vermelles, acariciant-les amb els dits i gaudint d’un dia d’estiu. S’hi sent bé allà, sense preocupacions i completament sola. Només ella i la llibertat. Els seus ulls veuen diferents tons verdosos sota una tela molt fina de color vermell intens. De sobte alguna cosa canvia. A la llunyania, entre aquella dansa de colors vius, n’intueix un de diferent, un de blau gèlid, espectral. S’hi acosta lentament, encuriosida. És una rosa, però aquesta no és vermella com les altres, és blava. La Ju la troba tan especial que no se’n pot estar i, cuidadosament, l’agafa. Quan l’última part de la tija es desprèn del sòl un aire fred, congelat, uns sons esgarrifants i unes estranyes presències comencen a envoltar el camp, que, si bé feia uns segons era pacífic i harmoniós, ara està ple d’una boira tan espessa que no li deixa veure res més enllà del seu nas. Després d’una lleu paràlisi arrenca a córrer sense saber on va. Al cap d’una estona tot és més visible, la boira ja pràcticament ha desaparegut, però la Ju encara té aquella rosa blava a la mà.
En arribar a casa puja desconcertada a la seva habitació, i tot intentant oblidar aquests últims fets, posa la rosa blava dins d’un recipient. Es queda uns instants en silenci, pensativa, però l’arribada d’un missatge al contestador del seu mòbil la fa tornar a la terra:  “ Ju, bonica, estic a l’hospital perquè l’Adrià ha tingut un accident de moto. Si us plau, vine, som a l’habitació 666.” La Ju s’aixeca d’un bot i surt corrents. En arribar a l’hospital es

dirigeix a l’habitació, s’atura uns moments per agafar aire i entra. Allà hi troba al seu pare plorant.
-Està dormint –diu ella-, sembla un angelet.
-No, petita, no –contesta ell-. L’Adrià no està dormint, s’ha quedat en coma després d’un deliri on deia veure una boira espessa i blava.
Llavors la Ju troba una coincidència: des que ha collit aquella rosa blava la seva vida s’ha desmuntat. En aquell moment una ira la comença a envair, està furiosa. S’acomiada del seu pare i besa el front llis del seu germà.
Es dirigeix a casa, i havent agafat un parell de coses que entafora a la seva butxaca torna on hores abans havia començat la tarda d’estiu. Està destrossat, i més que inspirar felicitat i llibertat, fa caure en una depressió profunda i incontrolable. Llavors treu l’objecte: és un encenedor. L’alça amb una mà, i amb l’altra subjecta la rosa blava disposada a cremar-la. Sanglotant prem el botó de l’encenedor i cala foc a la rosa blava, la tira a terra i es deixa caure esgotada, encara lamentant-se.  Allà s’hi està uns segons plorant desconsolada, fins que en mirar al seu voltant observa com el foc s’ha escampat per tot el camp, i l’està rodejant. Intenta escapar, però no pot. Exhausta es rendeix, no vol seguir lluitant; i encara sanglotant, s’adormen no despertar-se més. Al cap d’unes hores, l’incendi s’apaga i al costat del cos de la Ju, apareix una rosa blava, idèntica a la que ella havia cremat.


La necessitat de pestanyejar em torna a la terra mentre recordo aquella darrera frase “Perquè quan una vida acaba en comença una altra”. Segueixo dreta, davant del mirall, amb la mirada fixa a un punt concret de la prestatgeria. Em giro amb un moviment fugaç. Allà no hi ha res. Torno els ulls al vidre reflectant i la veig repenjada al marge del got. Una rosa blava, gèlida, perfecta, es deixa veure a través del mirall. 

Mireia Rocas, bloc 2 de primer d'ESO


Sigues tu

 Cada persona té un element que li correspon, no pas per parer, sinó per essència.
L’aigua, pels de paciència perpètua. Foc, pels incansables lluitadors. Terra, pels audaços exploradors. I, el vent, pels d’ànima lleugera.  
Vent.
Únicament la paraula ja em fascina. Llibertat eterna, sense prohibicions, sense límits.
Sóc molt singular, més aviat sóc rara. Qui treu el cap com un gos per la finestreta del cotxe, mentre viatja per escòcia? Qui és capaç de cridar a ple pulmó, mentre el potent vent quasi la tira per un penya-segat?
Sí, aquesta sóc jo, una noia somia-truites, boja i, extravagantment jo
Un consell, no us vulgueu canviar mai, per ninguna raó. Amb el temps, ja canviareu sols, cap a bo o cap a dolent.

Em vaig voler canviar, aquest va ser el meu primer error. A l’institut ja em tenien fitxada com a la “rareta”, i  això ja em cansava. Anava aquí i allà, i la gent em mirava i m’assenyalava, ho odiava, mai m’ha agradat gens ser el centre d’atenció.
Quan arribava a casa plorava, després em consolava pensant en el meu petit secret, en el meu únic company, en el meu fidel amic. El vent.
No se perquè vaig decidir fer un canvi radical: quasi mai parlava quan volia parlar, tenia por de tot el que pensessin els altres, era molt superficial, deia coses que era mentida, vaja, que era una falsa. Ja no pensava, ni em consolava, ni gaudia pensat en el vent; i si algun cop ho feia, després em renyava a mi mateixa, ja que les meves amigues no pensarien mai en aquestes estupideses.
I, així juntament amb el que era, vaig perdre el meu únic verdader amic.
Quan ja portava uns mesos així, la meva antiga millor amiga va tornar a la ciutat. Era anglesa i tant extravagant com era jo abans, quan em veure així va ser un xoc per ella, i es va anar separant de mi. Un dia es va apropar  i em va dir una frase que se’m va quedar gravada:
-“ No t’amoïni el que la gent que no et coneix bé, pensi o digui de tu”- I dit això se’n va anar.
Aquella mateixa nit i les següents no vaig poder dormir, fins que un dia, segura de mi mateixa, vaig decidir posar fi aquesta tortura. I per fi, ser jo, la noia rara, la noia extravagant, la noia de que tant es parlava, la noia que li relliscava tot el que li digues la gent.
No se com m’ho vaig fer, però el cap d’una setmana la meva vida ja no era la mateixa, tot era absolutament diferent. I per sorpresa meva, m’agradava anar a l’institut.
Juntament amb tot el que era meu, em va tornar el meu petit desig: el vent.
Tornava somiar amb ell, tornava a treure el cap per la finestreta, tornava a cridar quan el venia venir, tornava a riure quan m’acariciava la cara, tornava a compartir la meva vida amb ell.
I així que per fi, va tornar la noia rara del curs, i encara ho segueix essent. Es sent infinita sent així, es sent important, es sent lliure com el vent

Maria Llinàs, bloc 3 de primer d'ESO


TOT PER UNA DECISIÓ
Si no fos pel que va  passar, jo seria a la platja volant un flamant estel de colors vius i encisadors, sentiria les cançons de les ones que abracen la daurada sorra. Potser observaria el blau pintat del cel saltejat de petits cotons il·luminats pel vigilant del món, el sol.  Sentiria una carícia als peus produïda per l’escuma flonja de la mar formada per blaus, verds i turqueses que brillen amb el sol. Al crepuscle, quan el cel adquireix un color robí barrejat amb or, aniria a passejar sobre mantells maragda  decorats amb embellidores flors multicolors.
Em vaig llevar, era un matí com molts  altres excepte per una raó, era el primer dia de juny, només quedava un mes per acabar l’escola. Jo, que fos juny ho trobava igual que si fos abril, feia calor, això si, però avui tocava mates amb la mateixa professora de sempre. Vaig mirar l’armari per veure que em posava, vaig triar aquella samarreta de ratlles turqueses  que tant m’agrada i uns pantalons violetes curts d’allò més bonics. Vaig mirar per la finestra, el dia encara no s’havia acabat de llevar però ja es començaven a entreveure els primers rajos daurats. El cel destacava pel seu blau llis, alguns ocells ballaven oferint espectacle als observadors, les muntanyes ja eren pintades de verds. No obstant, de tant en tant, venia un corrent d’aire fred que m’eriçava els cabells; hauria d’agafar una jaqueta si no volia passar fred. Vaig anar al menjador, vaig esmorzar com sempre, un got de blanca llet amb cereals ben torrats. Vaig anar al bescambra i em vaig mirar al mirall, quina cara! Portava unes ulleres fins les meves flonges galtes, els cabells marró escorça d’arbre anaven en complet desordre, cada un a la seva. Vaig agafar el raspall i vaig posar el desgavell de cabells en harmonia, amb les ulleres el màxim que vaig poder fer va ser agafar d’amagat aquell pot de la mare que posa “evita bosses i ulleres” i posar-me’n una mica, val a dir que la cosa no va millorar gaire. Em vaig fer un rentat de dents que les va deixar blanques com pics d’alta muntanya i vaig marxar volant a buscar  la motxilla per anar a l’escola. Vaig baixar al carrer, donava gust veure totes aquelles persones, que en aquelles hores entraven a treballar, vestides d’uns colors vius molt estiuencs. Jo anava pensant en l’examen que teníem l’endemà, havia d’estudiar una mica més si volia aprovar amb una mica de nota. Els carrers grisos i tristos estaven embellits per uns rajos càlids i confortables. Vaig arribar a la parada del autobús, allà tots el que esperaven eren més grans, no coneixia a ningú. Hi havia aquella noia que sempre agafa el mateix número de bus que jo. Aquell dia portava una faldilla de flors virolades amb una samarreta blanca amb al coll dos botons. Anava maquillada amb un to rosa de St. Jordi als llavis i una ratlla com el carbó als ulls. En arribar l’autobús vaig pujar i després de passar la targeta vaig anar a seure als seients color sang del final. El trajecte va arribar a la seva fi. Vaig baixar i vaig anar cap a l’escola, allí vaig pujar corrent fins a dalt per les escales de marbre blanc, arribava una mica justa, i vaig entrar a classe. A l’hora d’esbarjo, amb les meves amigues, vam anar al pati. Després d’uns minuts xerrant vam decidir que aniríem per tots els pisos per veure la gent. Feia molt de temps que érem a l’escola i sempre ens havien dit que a l’hora del pati no ens podem moure de l’espai assignat al nostre curs però vam decidir per un cop no ser les bones nenes amb les quals ens identificaven. Vam començar per baix, la part d’infantil. Les parets estaven decorades amb dibuixos engrescadors i divertits de la platja. El segon pis tenia les parets folrades amb murals fets pels alumnes. Així vam anar pujant planta per planta. En arribar a la última vam decidir tornar a baixar i amb les presses vaig caure. m’és dificilíssim descriure el que vaig  sentir en aquell moment: un dolor profund i fosc a la cama dreta, por, una por molt forta per si m’havia fet alguna cosa molt greu o incurable, inseguretat, no sabia on eren les meves amigues o si algú m’havia sentit caure, indecisió, què feia m’aixecava i anava a buscar a un professor o em quedava a l’espera de que algú em vingués a buscar, ressentiment, no hauria d’haver infringit una norma de l’escola que sabia des de feia molt de temps. Després d’aquell reguitzell d’emocions em vaig desmallar.
Ara estic a l’hospital amb la cama enguixada, tota plena de firmes, fins la cuixa aguantada per una cinta que surt del sostre, el cap amb dos punts i els braços plens de rascades. Fa vint-i-cinc dies que vaig tenir l’accident encara no m’han deixat sortir de l’hospital perquè m’han d’anar canviant el ferro de la cama i  curant-me les ferides.
Després de tot he arribat a la conclusió que el futur de cada un depèn de cada decisió. Tot pot canviar per una decisió.

Marta Edo, bloc 1 de primer d'ESO


VIDA AMB EL TIET                                 
Plovia. Plovia molt. Les gotes d’aigua regalimaven pel vidre entelat de la finestra. Tenia ajaguda al costat dels peus, la meva capibara Mel, i la música antiquada del toca discos del meu tiet sonava per l’habitació. La meva habitació era ben estranya, pintada a ratlles de color lila i negre, i amb un munt de prestatges plens de llibres gruixuts, antics i plens de pols. L’habitació i tota la casa era tan estrafolària com el meu tiet, que era alt i prim, amb uns cabells negres com el carbó i amb punta com si s’acabés d’electrocutar. Unes ulleres petites i rodones jeien sobre el seu nas llarg i punxegut, i tenia una veu estranyament aguda. Vivia envoltat de gats de tota mena que passejaven per la casa i es barallaven amb la Mel, que tot i ser el rosegador més gran del planeta, evitava barallar-se i s’amagava sota el llit.
-Virginia, a sopar!- va dir la veu del meu tiet. Ell sempre em deia Virginia, tot i que sabia perfectament que em deia Violeta. Ho van deixar escrit els meus pares (als que,  precisament, no trobo gens a faltar), a la nota que van deixar a davant de la porta de casa del meu tiet, juntament amb mi, que no tenia ni 1 any i que dormia profundament embolicada en una manta. És a dir, els meus pares em van abandonar a casa del tiet i se’n van anar sense cap remordiment.
Vaig arribar al menjador i em vaig asseure a la taula descomunal que l’ocupava tot. A l’altra punta de la taula rectangular estava el tiet, al que quasi no podia veure per les grans dimensions de la taula.
-Virginia, reina, ja saps que una capibara és un animal molt gros que demana molta responsabilitat. - Va començar ell.
-Si, ho sé, tiet. Ja la rento i li dono de menjar. - Vaig continuar jo.
- Ja, Virginia, ja sé que te’n cuides bé d’ella, però és un animal molt gran que no és feliç en captivitat. – Seguia insistint el tiet.
Aquella conversa ja l’havíem tinguda un cop. I sabia que ell m’intentava convèncer de que deixés la Mel. Aquest cop intentaria ser més ferma.
-Tiet, la Mel és molt feliç aquí a casa i es quedarà aquí.- Vaig respondre, intentant que no se’m notés ni una mica d’ira a la veu.
-Virginia, la Mel és un animal molt gros, les capibares necessiten espai, i en aquesta casa no hi cap.- Seguia ell, ben tranquil.
-Ui, sí... que petita que és aquesta casa!- Vaig dir, amb un sarcasme molt poc dissimulat  a la veu que no vaig poder controlar. Aquest cop, jo tenia raó, perquè aquesta casa, de petita no en té res. Sí, la casa és molt vella, però és de 3 pisos molt mal aprofitats, jo diria que ens sobren uns 1000 metres quadrats... 
- Virginia, ja saps que totes les altres habitacions són pels convidats, i no podem canviar-les.
- Es clar, pot ser que un dia vinguin 82 convidats a casa, i clar, el convidat número 82, es quedarà sense habitació...
Aquest cop ja no vaig aguantar més. No pot ser que hi hagi 82 habitacions per els convidats (no és una aproximació, un dia que m’avorria vaig contar-les totes) i ni una per a la Mel! Me’n vaig anar cap a l’habitació i vaig tancar la porta amb un cop que va ressonar per tota la casa. Era el primer cop que m’enfadava amb el tiet. Em vaig estirar al llit i vaig començar a mirar l’estampat del sostre. El tiet, és molt estrany, però és un bon home i mai s’havia enfadat amb mi... I escoltant la música estranya del tocadiscs que encara sonava, em vaig adormir.
Estava decidida a saber que era el que no li agradava al tiet de la Mel. vaig trucar la porta del seu despatx. No va contestar, per tant, vaig entrar. Era una habitació igual d’estranya que totes les altres, fosca i plena de llibres gruixuts, antics i amb molta pols. Però vaig fixar-me en que també hi havia uns pots de vidre amb líquids de colors i animals estranys dins. Vaig apropar-me al que seria una granota amb ales, o un ànec amb cos de granota. A l’altra banda, hi havia una gran finestra on es podia veure uns arbres secs i el camp àrid que envoltava la casa. A l’escriptori hi havia un munt de papers, però vaig fixar-me en un de concret. Estava escrit amb tinta lila i amb una lletra massa mal feta per ser del meu tiet. Vaig començar a llegir:
S’ho mereixia. No hauria d’haver passat per allà, ja vaig avisar-la. Hauria d’haver-me fet cas. I tu hauries d’estar content, podria haver-la convertit en granota, que és molt pitjor que capibara. No tinc cap remordiment.
Que era això que acabava de llegir? No ho vaig entendre. De sobte el tiet va entrar al despatx. Quan va veure que estava llegint aquella carta li va desaparèixer el somriure de la cara. Va dir-me amb veu suau però amenaçadora que sortís d’allà. Devia ser alguna cosa molt secreta perquè no pogués llegir-ho. Vaig voler esperar a l’endemà per preguntar-ho. El dia següent vaig inflar-me de valor i vaig preguntar que era la carta. No va respondre. Vaig preguntar-li qui li havia escrit la carta. Tampoc va respondre. Vaig preguntar-li a qui havien convertit en capibara. Llavors els ulls se li van inflar de llàgrimes i va esclatar a plorar. Mai l’havia vist plorar.
-Jo abans, fa molts anys, vaig estar casat. – Va començar a dir, amb veu tremolosa.- La meva dona era una gran persona, era molt agradable, me l’estimava molt. Però sempre tenia curiositat per les coses. Abans vivíem en un poble molt bonic però, tenia un defecte: hi havia un home que era bruixot i un dia li va dir a la meva dona que no entrés dins del bosc que hi havia al costat de casa seva. Com que era bruixot, aquell bosc estava encantat i hi havia tot d’éssers estranys  i malvats. I ella no sabia que el bosc estava encantat, llavors va tenir molta curiositat i va entrar. Entre mig dels arbres va sortir un ogre amb tres caps que li va donar un cop i la va ferir. El bruixot, volia convertir-la en guepard perquè fugís corrents però es va equivocar d’encanteri i la va convertir en capibara. Ella va fugir i no l’he tornat a veure més. No vaig adonar-me d’això fins el dia següent. Jo vaig enfadar-me amb ell, i ell em va passar aquesta carta per sota la porta. Ella no va tornar mai més i jo vaig comprar aquesta casa aquí al mig del camp per oblidar-me de tot el que havia passat. Els primers anys vaig estar molt trist. Llavors et vaig trobar a tu i vaig tornar a ser feliç, però encara no se m’han esborrat els records. La Mel em recorda a ella.
Vaig quedar amb la boca oberta. La Mel dormia al meu costat. Vaig mirar per la finestra i em va semblar veure una capibara corrents pel camp sec.   

Emma Vendrell, bloc 4 de primer d'ESO                                                                                                

Solució dels Contes remenats per tuit de l'Escola Súnion

Solució dels Contes remenats

Vides tenyides de blau  (Mireia Rocas, 1r d'ESO, bloc 2)

Tanco el llibre. Em miro al mirall del lavabo i veig una cosa diferent . Mil imatges envaeixen la meva ment i...

Veig la Ju collint una rosa blava, visitant el seu germà q s’acaba d quedar en coma i a ella incendiant la rosa, i morint.

Torno a la realitat i una rosa blava es deixa veure a través del mirall.       


Sigues tu (Maria Llinàs, 1r d'ESO, bloc 3)

Aigua, per als de pciència perpètua, foc per als incansbles lluitadrs, terra per als audaços exploradrs, i vnt per als d’ànima lleugera...

...vaig decidir fr un canvi: mai prlava quan volia prlar, tenia por del q pensessin els altrs, deia coses q era mentda...

...i vaig tornar a ser j, la rara, qi li relliscva tot el q li digués la gent, i juntment amb tot, em va trnar el meu ptit desig: el vent.


Tot per una decisió  (Marta Edo 1r d'ESO, bloc 1)

Si no fos pel que va  passar, jo seria a la platja volant un flamant estel de colors vius i encisadors.

A l’hora dl pati vam dcidir nar pel pisos. Vaig caure pr ls scales i vaig sntir 1 dolor profund i m vaig desmaiar.

Stic a l’hospital amb la cama enguixada fins a la cuixa i amb dos punts al cap. I és q tot pot cnviar per una decisió.


La vida amb el tiet  (Emma Vendrell, 1r d'ESO, bloc 4)

Vivia n una csa mb el tiet, 1 munt de gats i la mva capibara Mel. 1 dia, a l’hora d sopar, m volia convèncr pq alliberés la Mel.

No m vaig deixar convèncer. Al dspatx, vaig trobar una carta q deia: “…podria haver-la convertit en granota, q és molt pitjor.

Hvia stat casat mb una dona fntàstica i vivien n 1 poble on 1 bruixot la volia convertir n guepard, prò es va equivocar.







dimecres, 18 de desembre del 2013

Tots els twits que estem publicant dels contes remenats de Súnion surten en aquest storify.