Llengua catalana per als alumnes de 1r i 2n d'ESO de l'escola Súnion
dimarts, 5 de maig del 2009
Bitllet d'anada i tornada
Expliqueu (100 paraules) què faríeu per ajudar la protagonista a superar el problema que té. Creieu que tots els personatges que l'envolten actuen correctament per solucionar el problema que té? Proposeu un final diferent.
La malaltia que té la Marta, avui dia ja no és poc habitual, sinó al inrevés, cada dia és més habitual trobar-se, majoritàriament noies, que siguin anorèctiques. El problema que tenen les anorèctiques, per la meva opinió, està molt poc investigat. És una malaltia que no té moltes investigacions. Per curar a la Marta o a qualsevol altre persona que pateixi d’això, jo crec que cal un bon psicòleg, i ser molt estrictes amb els menjars, revisar que no pugui fer trampes. També crec que es necessita comentar l’ estat corporal i mental amb altres persones que pateixen del mateix que les malaltes, així poder posar coses en comú i potser solucionar el problema. Jo crec que totes les persones que envolten a la Marta, actuen de la manera adequada, excepte les internes de l’hospital que fan trampes amb el menjar.
El problema que té la Marta és molt greu. Crec que tots tenim moltes imatges i idees sobre la malaltia, però crec que no és suficient. L’anorèxia i la bulímia són dues malalties força greus i cada dia ens donen més motius per caure-hi. Els cossos iogurt, el fet de que les models estiguin excessivament primes fan que dia a dia la gent es preocupi més pel seu físic, deixant altres coses més important de banda. Si jo fos amiga de la Marta li proporcionaria, o ho intentaria, molta informació perquè es donés conte del grau d’importància que té. Mentre fos amb mi intentaria que no es deixés res al plat i que mengés bé. Personalment, trobo que el seu pare té part de culpa de que caigués en la malaltia. L’hauria d’haver controlat molt més i no deixar que s’ho deixés tot. Un final diferent... jo l’hagués fet molt més dramàtic, perquè tothom qui el llegís s’adoni del gran problema que és ser anorèctica.
Jo si em trobés amb algú del meu voltant amb aquest problema, seria, sobretot, fer-l’hi veure de que està a les portes de la mort i que per tant o s’engreixa o s’hi queda. Però li parlaria de manera que no li portés la contrària i sobretot donant-l’hi suport, que segons penso, és el que li falta a la Marta. Trobo que el final s’acaba molt de cop, sí, és un final obert però hi falten coses. És un llibre que et fa veure com n’és de tonto el món i que qualsevol noia pot caure, un dia o altre (paraula n 100), en l’anorèxia, i com és una manera molt tonta de morir.
Anorèxia i bulímia són dos malalties molt habituals en el nostre entorn. Aquest llibre ens explica la història d'una adolescent de la nostra edat que pateix anorèxia i tot comença perquè tothom desitja tenir un cos de model, la nostra societat ens ha posat al cap aquesta idea i hi ha gent que no hi fa gaire cas i altre que si que en fa molt de cas i acaba malalta, malalta mental.
Jo si tingués una amiga com la marta hi estaria molt a sobre, potser no li parlaria de menjar, de models... perquè així s'oblides una mica del tema. Sempre, encara que ella no ho volgués, li obligaria a menjar tot el que té al plat i intentaria sobretot que és mirés al mirall com totes les persones, que és veies ella mateixa i no tots els aspectes negatius.
M'ha agradat molt aquest final, perquè la Marta per fi se n'ha adonat de tot i ja no farà patir més a tots els seus amics, familiars, a en Robert...
El que és bo és que ella se n'ha sortit, però les demés encara estan allà patint per res.
Jo crec que aquestes malalties (anorèxia, bulímia) són totalment mentals. Si jo tingués una amiga com la Marta li faria veure que totes les persones amb les que està ingressada estan primíssimes i que ella no estaria allà si no estigués igual. Perquè ella veu que les altres internes fan fàstic de tan primes que són però mai arriba a pensar que ella es troba a la mateixa situació i que per això és allà. Jo li faria veure que la gent que tot el dia parla de les coses dolentes del seu físic cansen molt... Li faria veure que aprimar-se no vol dir deixar de menjar. Que s’ha de triar entre menjar normal, o suprimir molts dolços o capritxos i fer més esport per aprimar-se. Perquè ella passa d’un extrem a l’altre sense mirar les diferents possibilitats. Trobo que si la seva família no s’havia assabentat del que li estava passant és que no li feien molt de cas. Trobo que el seu pare es despista molt i no sap “cuidar-se” d’ella quan la mare se’n va, però la mare tampoc veu què li pot passar si la porta a un dietista. No entenc el comportament de les internes però segurament és perquè jo no m’he trobat mai en aquest tipus de malalties però trobo impossible que no vulguin menjar res en tot el dia. Jo crec (igual que la Marta) que el final hauria de ser molt pitjor. Perquè et presenten dues malalties molt perilloses però s’acaba curant i llavors, què t’ensenyen? Que la gent pot sortir-se’n? No crec que sigui així en tots els casos.
Jo crec que si tingués una amiga anorèctica primer de tot buscaria informació sobre aquesta malaltia, i després intentaria amb tots els recursos convencer-la de que necessita menjar. Segurament, després d'haver intentat tot això li recomanaria el llibre de "Bitllet d'anada i tornada", perquè a mi m'ha impactat molt, i estic seguríssima de que jo ara ja no em deixaré endur pel món dels cossos iogurt. Trobo que la gent del seu entorn no actuen malament, ells només fan el que actualment està de moda: volen que la Marta tingui un cos iogurt i que tingui unes talles de roba més adients per una nena que no pas per una noia. Com diu la mare de la Marta a una part del llibre, abans les noies que tenien les cintures amples i eren una mica grassonetes (no grasses del tot) eren les noies que triomfaven, però la moda va canviar i des d'aleshores nosaltres hem de fer el que marca la nova moda: tenir un cos amb més pell que múscul. Potser d'aquí uns anys la moda torna a canviar, i per tenir un bon cos no caldrà semblar un cadàver. Espero que si!
La Marta pateix una malaltia, malauradament, molt comuna en aquesta societat. Evidentment és un gran problema tenir aquesta malaltia, com és, l'anorèxia. Aquesta malaltia és difícil de curar, s'ha de tenir molta força de voluntat, perquè bàsicament és una obsessió amb el menjar, una obsessió com qualsevol altra, però és una obsessió finalment mortal. Per a curar una persona anorèctica, cal molta ajuda, per part de la família, dels amics i com no, d'un bon psicòleg, que és completament necessari. És una malaltia molt greu i molt problemàtica. Les persones que envolten la Marta, crec que es comporten bé menys les companyes de l'hospital que fan trampes amb el menjar i trobo que també ho fan malament les que vigilen al menjador, ja que, si fossin més estrictes, les internes no farien trampes.
Un final... A mi personalment m'agrada el final que té, és com una mica lliure, te'l pot imaginar a la teva manera. Però jo hagués fet que és curés i que ella estigués contenta amb el seu cos, ni molt grassa ni molt prima, i que acabés sortint una altra vegada amb en Ricky, que ho arreglés tot amb els seus amics i que aprengués la lliçó.
9 comentaris:
La malaltia que té la Marta, avui dia ja no és poc habitual, sinó al inrevés, cada dia és més habitual trobar-se, majoritàriament noies, que siguin anorèctiques. El problema que tenen les anorèctiques, per la meva opinió, està molt poc investigat. És una malaltia que no té moltes investigacions.
Per curar a la Marta o a qualsevol altre persona que pateixi d’això, jo crec que cal un bon psicòleg, i ser molt estrictes amb els menjars, revisar que no pugui fer trampes. També crec que es necessita comentar l’ estat corporal i mental amb altres persones que pateixen del mateix que les malaltes, així poder posar coses en comú i potser solucionar el problema.
Jo crec que totes les persones que envolten a la Marta, actuen de la manera adequada, excepte les internes de l’hospital que fan trampes amb el menjar.
Laura Piqué Fandiño
Grup:16
El problema que té la Marta és molt greu. Crec que tots tenim moltes imatges i idees sobre la malaltia, però crec que no és suficient. L’anorèxia i la bulímia són dues malalties força greus i cada dia ens donen més motius per caure-hi. Els cossos iogurt, el fet de que les models estiguin excessivament primes fan que dia a dia la gent es preocupi més pel seu físic, deixant altres coses més important de banda.
Si jo fos amiga de la Marta li proporcionaria, o ho intentaria, molta informació perquè es donés conte del grau d’importància que té. Mentre fos amb mi intentaria que no es deixés res al plat i que mengés bé.
Personalment, trobo que el seu pare té part de culpa de que caigués en la malaltia. L’hauria d’haver controlat molt més i no deixar que s’ho deixés tot.
Un final diferent... jo l’hagués fet molt més dramàtic, perquè tothom qui el llegís s’adoni del gran problema que és ser anorèctica.
Marta Rocabayera
Jo si em trobés amb algú del meu voltant amb aquest problema, seria, sobretot, fer-l’hi veure de que està a les portes de la mort i que per tant o s’engreixa o s’hi queda. Però li parlaria de manera que no li portés la contrària i sobretot donant-l’hi suport, que segons penso, és el que li falta a la Marta. Trobo que el final s’acaba molt de cop, sí, és un final obert però hi falten coses. És un llibre que et fa veure com n’és de tonto el món i que qualsevol noia pot caure, un dia o altre (paraula n 100), en l’anorèxia, i com és una manera molt tonta de morir.
Anna Ruiz Verdaguer
Anorèxia i bulímia són dos malalties molt habituals en el nostre entorn. Aquest llibre ens explica la història d'una adolescent de la nostra edat que pateix anorèxia i tot comença perquè tothom desitja tenir un cos de model, la nostra societat ens ha posat al cap aquesta idea i hi ha gent que no hi fa gaire cas i altre que si que en fa molt de cas i acaba malalta, malalta mental.
Jo si tingués una amiga com la marta hi estaria molt a sobre, potser no li parlaria de menjar, de models... perquè així s'oblides una mica del tema. Sempre, encara que ella no ho volgués, li obligaria a menjar tot el que té al plat i intentaria sobretot que és mirés al mirall com totes les persones, que és veies ella mateixa i no tots els aspectes negatius.
M'ha agradat molt aquest final, perquè la Marta per fi se n'ha adonat de tot i ja no farà patir més a tots els seus amics, familiars, a en Robert...
El que és bo és que ella se n'ha sortit, però les demés encara estan allà patint per res.
Marina Clotet Vidal
Grup 11
Jo crec que aquestes malalties (anorèxia, bulímia) són totalment mentals. Si jo tingués una amiga com la Marta li faria veure que totes les persones amb les que està ingressada estan primíssimes i que ella no estaria allà si no estigués igual. Perquè ella veu que les altres internes fan fàstic de tan primes que són però mai arriba a pensar que ella es troba a la mateixa situació i que per això és allà. Jo li faria veure que la gent que tot el dia parla de les coses dolentes del seu físic cansen molt... Li faria veure que aprimar-se no vol dir deixar de menjar. Que s’ha de triar entre menjar normal, o suprimir molts dolços o capritxos i fer més esport per aprimar-se. Perquè ella passa d’un extrem a l’altre sense mirar les diferents possibilitats.
Trobo que si la seva família no s’havia assabentat del que li estava passant és que no li feien molt de cas. Trobo que el seu pare es despista molt i no sap “cuidar-se” d’ella quan la mare se’n va, però la mare tampoc veu què li pot passar si la porta a un dietista. No entenc el comportament de les internes però segurament és perquè jo no m’he trobat mai en aquest tipus de malalties però trobo impossible que no vulguin menjar res en tot el dia.
Jo crec (igual que la Marta) que el final hauria de ser molt pitjor. Perquè et presenten dues malalties molt perilloses però s’acaba curant i llavors, què t’ensenyen? Que la gent pot sortir-se’n? No crec que sigui així en tots els casos.
Anna Garcia, Grup: 13
Jo crec que si tingués una amiga anorèctica primer de tot buscaria informació sobre aquesta malaltia, i després intentaria amb tots els recursos convencer-la de que necessita menjar. Segurament, després d'haver intentat tot això li recomanaria el llibre de "Bitllet d'anada i tornada", perquè a mi m'ha impactat molt, i estic seguríssima de que jo ara ja no em deixaré endur pel món dels cossos iogurt.
Trobo que la gent del seu entorn no actuen malament, ells només fan el que actualment està de moda: volen que la Marta tingui un cos iogurt i que tingui unes talles de roba més adients per una nena que no pas per una noia. Com diu la mare de la Marta a una part del llibre, abans les noies que tenien les cintures amples i eren una mica grassonetes (no grasses del tot) eren les noies que triomfaven, però la moda va canviar i des d'aleshores nosaltres hem de fer el que marca la nova moda: tenir un cos amb més pell que múscul.
Potser d'aquí uns anys la moda torna a canviar, i per tenir un bon cos no caldrà semblar un cadàver.
Espero que si!
Maria Bosser Grup3
La Marta pateix una malaltia, malauradament, molt comuna en aquesta societat. Evidentment és un gran problema tenir aquesta malaltia, com és, l'anorèxia. Aquesta malaltia és difícil de curar, s'ha de tenir molta força de voluntat, perquè bàsicament és una obsessió amb el menjar, una obsessió com qualsevol altra, però és una obsessió finalment mortal.
Per a curar una persona anorèctica, cal molta ajuda, per part de la família, dels amics i com no, d'un bon psicòleg, que és completament necessari. És una malaltia molt greu i molt problemàtica.
Les persones que envolten la Marta, crec que es comporten bé menys les companyes de l'hospital que fan trampes amb el menjar i trobo que també ho fan malament les que vigilen al menjador, ja que, si fossin més estrictes, les internes no farien trampes.
Olivia Segarra Alcalà
Un final... A mi personalment m'agrada el final que té, és com una mica lliure, te'l pot imaginar a la teva manera.
Però jo hagués fet que és curés i que ella estigués contenta amb el seu cos, ni molt grassa ni molt prima, i que acabés sortint una altra vegada amb en Ricky, que ho arreglés tot amb els seus amics i que aprengués la lliçó.
Olivia Segarra
ficarli una polla ala boca per k callés d'una puta vegada
Publica un comentari a l'entrada