Vides tenyides de blau
“Perquè
quan una vida acaba en comença una altra.” Punt i final. Giro la contraportada
del llibre mentre les llàgrimes em llisquen pel rostre davant aquell relat
impactant. Durant els segons que segueixen mil emocions envaeixen el meu ésser
sense deixar-me pensar amb claredat. M’aixeco confusa, trasbalsada i em
dirigeixo cap a la sala de bany. Al entrar sospiro i em miro al mirall, però
tinc els ulls tan entelats que no puc distingir-m’hi. Llavors obro l’aixeta i
amb les mans em rento la cara, la mullo, la frego i en acabar me l’eixugo amb
la tovallola blava. Em torno a mirar al mirall i hi reconec el meu rostre
envermellit, però hi ha alguna cosa diferent al meu voltant, alguna cosa que em
desconcerta. La busco, intento reconèixer-la i llavors la trobo. La meva mirada
s’hi atura petrificada mentre una sensació gèlida s’apodera de mi.
De
cop centenars d’imatges apareixen als meus pensaments sense que ho pugui
aturar. Les reconec: formen part de la història que he acabat fa poc menys de
cinc minuts. La veig a ella, la Ju, corrent per un camp de roses vermelles,
acariciant-les amb els dits i gaudint d’un dia d’estiu. S’hi sent bé allà,
sense preocupacions i completament sola. Només ella i la llibertat. Els seus ulls
veuen diferents tons verdosos sota una tela molt fina de color vermell intens.
De sobte alguna cosa canvia. A la llunyania, entre aquella dansa de colors
vius, n’intueix un de diferent, un de blau gèlid, espectral. S’hi acosta
lentament, encuriosida. És una rosa, però aquesta no és vermella com les
altres, és blava. La Ju la troba tan especial que no se’n pot estar i,
cuidadosament, l’agafa. Quan l’última part de la tija es desprèn del sòl un
aire fred, congelat, uns sons esgarrifants i unes estranyes presències comencen
a envoltar el camp, que, si bé feia uns segons era pacífic i harmoniós, ara
està ple d’una boira tan espessa que no li deixa veure res més enllà del seu
nas. Després d’una lleu paràlisi arrenca a córrer sense saber on va. Al cap d’una
estona tot és més visible, la boira ja pràcticament ha desaparegut, però la Ju encara
té aquella rosa blava a la mà.
En
arribar a casa puja desconcertada a la seva habitació, i tot intentant oblidar
aquests últims fets, posa la rosa blava dins d’un recipient. Es queda uns
instants en silenci, pensativa, però l’arribada d’un missatge al contestador
del seu mòbil la fa tornar a la terra: “ Ju, bonica, estic a l’hospital perquè l’Adrià
ha tingut un accident de moto. Si us plau, vine, som a l’habitació 666.” La
Ju s’aixeca d’un bot i surt corrents. En arribar a l’hospital es
dirigeix
a l’habitació, s’atura uns moments per agafar aire i entra. Allà hi troba al seu
pare plorant.
-Està
dormint –diu ella-, sembla un angelet.
-No,
petita, no –contesta ell-. L’Adrià no està dormint, s’ha quedat en coma després
d’un deliri on deia veure una boira espessa i blava.
Llavors
la Ju troba una coincidència: des que ha collit aquella rosa blava la seva vida
s’ha desmuntat. En aquell moment una ira la comença a envair, està furiosa. S’acomiada
del seu pare i besa el front llis del seu germà.
Es
dirigeix a casa, i havent agafat un parell de coses que entafora a la seva butxaca
torna on hores abans havia començat la tarda d’estiu. Està destrossat, i més
que inspirar felicitat i llibertat, fa caure en una depressió profunda i
incontrolable. Llavors treu l’objecte: és un encenedor. L’alça amb una mà, i
amb l’altra subjecta la rosa blava disposada a cremar-la. Sanglotant prem el
botó de l’encenedor i cala foc a la rosa blava, la tira a terra i es deixa
caure esgotada, encara lamentant-se. Allà
s’hi està uns segons plorant desconsolada, fins que en mirar al seu voltant
observa com el foc s’ha escampat per tot el camp, i l’està rodejant. Intenta
escapar, però no pot. Exhausta es rendeix, no vol seguir lluitant; i encara
sanglotant, s’adormen no despertar-se més. Al cap d’unes hores, l’incendi
s’apaga i al costat del cos de la Ju, apareix una rosa blava, idèntica a la que
ella havia cremat.
La
necessitat de pestanyejar em torna a la terra mentre recordo aquella darrera
frase “Perquè quan una vida acaba en comença una altra”. Segueixo dreta, davant
del mirall, amb la mirada fixa a un punt concret de la prestatgeria. Em giro
amb un moviment fugaç. Allà no hi ha res. Torno els ulls al vidre reflectant i
la veig repenjada al marge del got. Una rosa blava, gèlida, perfecta, es deixa
veure a través del mirall.
Mireia Rocas, bloc 2 de primer d'ESO
Sigues
tu
Cada persona té un element que li correspon, no pas per
parer, sinó per essència.
L’aigua, pels de paciència perpètua. Foc, pels incansables lluitadors. Terra, pels audaços exploradors. I, el vent, pels d’ànima lleugera.
Vent.
Únicament la paraula ja em fascina. Llibertat eterna,
sense prohibicions, sense límits.
Sóc molt singular, més aviat sóc rara. Qui treu el cap com un gos per la finestreta del cotxe,
mentre viatja per escòcia? Qui és capaç de cridar a ple pulmó, mentre el potent
vent quasi la tira per un penya-segat?
Sí, aquesta sóc jo, una noia somia-truites, boja i, extravagantment jo.
Un consell, no us vulgueu canviar mai, per ninguna raó.
Amb el temps, ja canviareu sols, cap a bo o cap a dolent.
Em vaig voler canviar, aquest va ser el meu primer error.
A l’institut ja em tenien fitxada com a la “rareta”,
i això ja em cansava. Anava aquí i allà,
i la gent em mirava i m’assenyalava, ho odiava, mai m’ha agradat gens ser el
centre d’atenció.
Quan arribava a casa plorava, després em consolava
pensant en el meu petit secret, en el meu únic company, en el meu fidel amic. El
vent.
No se perquè vaig decidir fer un canvi radical: quasi mai
parlava quan volia parlar, tenia por de tot el que pensessin els altres, era
molt superficial, deia coses que era mentida, vaja, que era una falsa. Ja no
pensava, ni em consolava, ni gaudia pensat en el vent; i si algun cop ho feia, després em renyava a mi mateixa, ja
que les meves amigues no pensarien mai en aquestes estupideses.
I, així juntament amb el que era, vaig perdre el meu únic
verdader amic.
Quan ja portava uns mesos així, la meva antiga millor
amiga va tornar a la ciutat. Era anglesa i tant extravagant com era jo abans,
quan em veure així va ser un xoc per ella, i es va anar separant de mi. Un dia es
va apropar i em va dir una frase que
se’m va quedar gravada:
-“ No t’amoïni el que
la gent que no et coneix bé, pensi o digui de tu”- I dit això se’n va anar.
Aquella mateixa nit i les següents no vaig poder dormir,
fins que un dia, segura de mi mateixa, vaig decidir posar fi aquesta tortura. I
per fi, ser jo, la noia rara, la noia extravagant, la noia de que tant es parlava, la noia que li
relliscava tot el que li digues la gent.
No se com m’ho vaig fer, però el cap d’una setmana la
meva vida ja no era la mateixa, tot era absolutament diferent. I per sorpresa meva, m’agradava anar a l’institut.
Juntament amb tot el que era meu, em va tornar el meu
petit desig: el vent.
Tornava somiar amb ell, tornava a treure el cap per la
finestreta, tornava a cridar quan el venia venir, tornava a riure quan
m’acariciava la cara, tornava a compartir la meva vida amb ell.
I així que per fi, va tornar la noia rara del curs, i
encara ho segueix essent. Es sent infinita sent així, es sent important, es
sent lliure com el vent.
Maria Llinàs, bloc 3 de primer d'ESO
TOT PER UNA DECISIÓ
Si no fos pel que va
passar, jo seria a la platja volant un flamant estel de colors vius i
encisadors, sentiria les cançons de les ones que abracen la daurada sorra.
Potser observaria el blau pintat del cel saltejat de petits cotons il·luminats
pel vigilant del món, el sol. Sentiria
una carícia als peus produïda per l’escuma flonja de la mar formada per blaus,
verds i turqueses que brillen amb el sol. Al crepuscle, quan el cel adquireix
un color robí barrejat amb or, aniria a passejar sobre mantells maragda decorats amb embellidores flors multicolors.
Em vaig llevar, era un matí com molts altres excepte per una raó, era el primer dia
de juny, només quedava un mes per acabar l’escola. Jo, que fos juny ho trobava
igual que si fos abril, feia calor, això si, però avui tocava mates amb la
mateixa professora de sempre. Vaig mirar l’armari per veure que em posava, vaig
triar aquella samarreta de ratlles turqueses
que tant m’agrada i uns pantalons violetes curts d’allò més bonics. Vaig
mirar per la finestra, el dia encara no s’havia acabat de llevar però ja es
començaven a entreveure els primers rajos daurats. El cel destacava pel seu
blau llis, alguns ocells ballaven oferint espectacle als observadors, les
muntanyes ja eren pintades de verds. No obstant, de tant en tant, venia un
corrent d’aire fred que m’eriçava els cabells; hauria d’agafar una jaqueta si
no volia passar fred. Vaig anar al menjador, vaig esmorzar com sempre, un got
de blanca llet amb cereals ben torrats. Vaig anar al bescambra i em vaig mirar
al mirall, quina cara! Portava unes ulleres fins les meves flonges galtes, els
cabells marró escorça d’arbre anaven en complet desordre, cada un a la seva.
Vaig agafar el raspall i vaig posar el desgavell de cabells en harmonia, amb
les ulleres el màxim que vaig poder fer va ser agafar d’amagat aquell pot de la
mare que posa “evita bosses i ulleres” i posar-me’n una mica, val a dir que la
cosa no va millorar gaire. Em vaig fer un rentat de dents que les va deixar blanques
com pics d’alta muntanya i vaig marxar volant a buscar la motxilla per anar a l’escola. Vaig baixar
al carrer, donava gust veure totes aquelles persones, que en aquelles hores
entraven a treballar, vestides d’uns colors vius molt estiuencs. Jo anava
pensant en l’examen que teníem l’endemà, havia d’estudiar una mica més si volia
aprovar amb una mica de nota. Els carrers grisos i tristos estaven embellits
per uns rajos càlids i confortables. Vaig arribar a la parada del autobús, allà
tots el que esperaven eren més grans, no coneixia a ningú. Hi havia aquella
noia que sempre agafa el mateix número de bus que jo. Aquell dia portava una
faldilla de flors virolades amb una samarreta blanca amb al coll dos botons.
Anava maquillada amb un to rosa de St. Jordi als llavis i una ratlla com el
carbó als ulls. En arribar l’autobús vaig pujar i després de passar la targeta
vaig anar a seure als seients color sang del final. El trajecte va arribar a la
seva fi. Vaig baixar i vaig anar cap a l’escola, allí vaig pujar corrent fins a
dalt per les escales de marbre blanc, arribava una mica justa, i vaig entrar a
classe. A l’hora d’esbarjo, amb les meves amigues, vam anar al pati. Després
d’uns minuts xerrant vam decidir que aniríem per tots els pisos per veure la
gent. Feia molt de temps que érem a l’escola i sempre ens havien dit que a
l’hora del pati no ens podem moure de l’espai assignat al nostre curs però vam
decidir per un cop no ser les bones nenes amb les quals ens identificaven. Vam
començar per baix, la part d’infantil. Les parets estaven decorades amb
dibuixos engrescadors i divertits de la platja. El segon pis tenia les parets
folrades amb murals fets pels alumnes. Així vam anar pujant planta per planta.
En arribar a la última vam decidir tornar a baixar i amb les presses vaig
caure. m’és dificilíssim descriure el que vaig
sentir en aquell moment: un dolor profund i fosc a la cama dreta, por,
una por molt forta per si m’havia fet alguna cosa molt greu o incurable, inseguretat,
no sabia on eren les meves amigues o si algú m’havia sentit caure, indecisió,
què feia m’aixecava i anava a buscar a un professor o em quedava a l’espera de
que algú em vingués a buscar, ressentiment, no hauria d’haver infringit una
norma de l’escola que sabia des de feia molt de temps. Després d’aquell
reguitzell d’emocions em vaig desmallar.
Ara estic a l’hospital amb la cama enguixada, tota plena
de firmes, fins la cuixa aguantada per una cinta que surt del sostre, el cap
amb dos punts i els braços plens de rascades. Fa vint-i-cinc dies que vaig
tenir l’accident encara no m’han deixat sortir de l’hospital perquè m’han
d’anar canviant el ferro de la cama i
curant-me les ferides.
Després de tot he arribat a la conclusió que el futur de
cada un depèn de cada decisió. Tot pot canviar per una decisió.
Marta Edo, bloc 1 de primer d'ESO
VIDA AMB EL
TIET
Plovia. Plovia molt. Les gotes d’aigua regalimaven pel
vidre entelat de la finestra. Tenia ajaguda al costat dels peus, la meva
capibara Mel, i la música antiquada del toca discos del meu tiet sonava per
l’habitació. La meva habitació era ben estranya, pintada a ratlles de color
lila i negre, i amb un munt de prestatges plens de llibres gruixuts, antics i
plens de pols. L’habitació i tota la casa era tan estrafolària com el meu tiet,
que era alt i prim, amb uns cabells negres com el carbó i amb punta com si
s’acabés d’electrocutar. Unes ulleres petites i rodones jeien sobre el seu nas
llarg i punxegut, i tenia una veu estranyament aguda. Vivia envoltat de gats de
tota mena que passejaven per la casa i es barallaven amb la Mel, que tot i ser
el rosegador més gran del planeta, evitava barallar-se i s’amagava sota el
llit.
-Virginia, a sopar!- va dir la veu del meu tiet. Ell
sempre em deia Virginia, tot i que sabia perfectament que em deia Violeta. Ho
van deixar escrit els meus pares (als que,
precisament, no trobo gens a faltar), a la nota que van deixar a davant
de la porta de casa del meu tiet, juntament amb mi, que no tenia ni 1 any i que
dormia profundament embolicada en una manta. És a dir, els meus pares em van
abandonar a casa del tiet i se’n van anar sense cap remordiment.
Vaig arribar al menjador i em vaig asseure a la taula
descomunal que l’ocupava tot. A l’altra punta de la taula rectangular estava el
tiet, al que quasi no podia veure per les grans dimensions de la taula.
-Virginia, reina, ja saps que una capibara és un
animal molt gros que demana molta responsabilitat. - Va començar ell.
-Si, ho sé, tiet. Ja la rento i li dono de menjar. -
Vaig continuar jo.
- Ja, Virginia, ja sé que te’n cuides bé d’ella, però
és un animal molt gran que no és feliç en captivitat. – Seguia insistint el
tiet.
Aquella conversa ja l’havíem tinguda un cop. I sabia
que ell m’intentava convèncer de que deixés la Mel. Aquest cop intentaria ser
més ferma.
-Tiet, la Mel és molt feliç aquí a casa i es quedarà
aquí.- Vaig respondre, intentant que no se’m notés ni una mica d’ira a la veu.
-Virginia, la Mel és un animal molt gros, les
capibares necessiten espai, i en aquesta casa no hi cap.- Seguia ell, ben
tranquil.
-Ui, sí... que petita que és aquesta casa!- Vaig dir,
amb un sarcasme molt poc dissimulat a la
veu que no vaig poder controlar. Aquest cop, jo tenia raó, perquè aquesta casa,
de petita no en té res. Sí, la casa és molt vella, però és de 3 pisos molt mal
aprofitats, jo diria que ens sobren uns 1000 metres quadrats...
- Virginia, ja saps que totes les altres habitacions
són pels convidats, i no podem canviar-les.
- Es clar, pot ser que un dia vinguin 82 convidats a
casa, i clar, el convidat número 82, es quedarà sense habitació...
Aquest cop ja no vaig aguantar més. No pot ser que hi
hagi 82 habitacions per els convidats (no és una aproximació, un dia que
m’avorria vaig contar-les totes) i ni una per a la Mel! Me’n vaig anar cap a
l’habitació i vaig tancar la porta amb un cop que va ressonar per tota la casa.
Era el primer cop que m’enfadava amb el tiet. Em vaig estirar al llit i vaig
començar a mirar l’estampat del sostre. El tiet, és molt estrany, però és un
bon home i mai s’havia enfadat amb mi... I escoltant la música estranya del
tocadiscs que encara sonava, em vaig adormir.
Estava decidida a saber que era el que no li agradava
al tiet de la Mel. vaig trucar la porta del seu despatx. No va contestar, per
tant, vaig entrar. Era una habitació igual d’estranya que totes les altres,
fosca i plena de llibres gruixuts, antics i amb molta pols. Però vaig fixar-me
en que també hi havia uns pots de vidre amb líquids de colors i animals
estranys dins. Vaig apropar-me al que seria una granota amb ales, o un ànec amb
cos de granota. A l’altra banda, hi havia una gran finestra on es podia veure uns
arbres secs i el camp àrid que envoltava la casa. A l’escriptori hi havia un
munt de papers, però vaig fixar-me en un de concret. Estava escrit amb tinta
lila i amb una lletra massa mal feta per ser del meu tiet. Vaig començar a
llegir:
“S’ho mereixia.
No hauria d’haver passat per allà, ja vaig avisar-la. Hauria d’haver-me fet
cas. I tu hauries d’estar content, podria haver-la convertit en granota, que és
molt pitjor que capibara. No tinc cap remordiment.”
Que era això que acabava de llegir? No ho vaig
entendre. De sobte el tiet va entrar al despatx. Quan va veure que estava
llegint aquella carta li va desaparèixer el somriure de la cara. Va dir-me amb
veu suau però amenaçadora que sortís d’allà. Devia ser alguna cosa molt secreta
perquè no pogués llegir-ho. Vaig voler esperar a l’endemà per preguntar-ho. El
dia següent vaig inflar-me de valor i vaig preguntar que era la carta. No va
respondre. Vaig preguntar-li qui li havia escrit la carta. Tampoc va respondre.
Vaig preguntar-li a qui havien convertit en capibara. Llavors els ulls se li
van inflar de llàgrimes i va esclatar a plorar. Mai l’havia vist plorar.
-Jo abans, fa molts anys, vaig estar casat. – Va
començar a dir, amb veu tremolosa.- La meva dona era una gran persona, era molt
agradable, me l’estimava molt. Però sempre tenia curiositat per les coses. Abans
vivíem en un poble molt bonic però, tenia un defecte: hi havia un home que era
bruixot i un dia li va dir a la meva dona que no entrés dins del bosc que hi
havia al costat de casa seva. Com que era bruixot, aquell bosc estava encantat
i hi havia tot d’éssers estranys i
malvats. I ella no sabia que el bosc estava encantat, llavors va tenir molta
curiositat i va entrar. Entre mig dels arbres va sortir un ogre amb tres caps
que li va donar un cop i la va ferir. El bruixot, volia convertir-la en guepard
perquè fugís corrents però es va equivocar d’encanteri i la va convertir en
capibara. Ella va fugir i no l’he tornat a veure més. No vaig adonar-me d’això
fins el dia següent. Jo vaig enfadar-me amb ell, i ell em va passar aquesta
carta per sota la porta. Ella no va tornar mai més i jo vaig comprar aquesta
casa aquí al mig del camp per oblidar-me de tot el que havia passat. Els
primers anys vaig estar molt trist. Llavors et vaig trobar a tu i vaig tornar a
ser feliç, però encara no se m’han esborrat els records. La Mel em recorda a
ella.
Vaig quedar amb la boca oberta. La Mel dormia al meu
costat. Vaig mirar per la finestra i em va semblar veure una capibara corrents
pel camp sec.
Emma Vendrell, bloc 4 de primer d'ESO
