dimarts, 27 d’octubre de 2009

Fòrum sobre la xerrada "El factor sensible": BLOC 4

Respon a dues o més preguntes relacionades amb la xerrada de tutoria sobre les persones amb discapacitat. Compte amb l'expressió escrita!

1. En què pensem quan pensem en persones amb discapacitat?
2. Tenim capacitats les persones amb discapacitat?
3. Com hauria de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat? Què canviaries?
4. Què és la normalitat?

29 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi la xerrada em va interessar molt i va canviar força la meva mentalitat. Em va agradar que vingués la Dolors i poder sentir la seva opinió sobre aquest grup, de persones i la seva pròpia experiència. A més, això en el vídeo també quedava reflectit.
Quan penso en persones amb discapacitats penso en persones iguals que nosaltres però, amb menys capacitats, i no dic sense capacitats perquè és clar ells també en tenen moltíssimes. Nosaltres, com va dir el Martín també tenim discapacitats, però no els prestem tanta importància.
La ciutat per a les persones amn¡b discapacitats hauria de ser pràctica; tots els semafors haurien de fer "soroll" per avisar a les persones amb cegues. També hi hauria d'haver rampes per a la gent amb cadira de rodes i les portes haurien de ser més amples.
La gent no hauria de menysprear aquest grup de persones, ja que són igual d'importants que nosaltres i trobo que haurien de tenir moltes més oportunitats.
Jo trobo que la normalitat no existeix. Almenys en les persones, ja que tots som diferents i si tothom fos igual tot seria molt avorrit. Moltes vegades menyspreem les coses a les que no estem acostumats i d'això en diem "anormal".

Paula Boet Serrano

Anònim ha dit...

La xerrada "El factor sensible" em va ajudar a reflexionar sobre les persones discapacitades. Jo crec que les persones discapacitades haurien de tenir més protagonisme a la vida i que no els hauríem de rebutjar. La gent que pensa que les persones amb més discapacitats son rares i que les altres persones són normals estan equivocats, perquè tothom tenim alguna discapacitat.
També crec que les ciutats haurien d'estar més adaptades a aquestes persones, encara que cada vegada hi estan més: rampes, autobusos, ascensors al metro... Els meus pares em diuen que abans no hi havia res de tot això i que hem avançat molt. Parò encara hi ha algunes coses que es podrien millorar: semàfors, taxis, trens, escoles, teatres, etc.
Finalment penso que la normalitat està formada per tot tipus de persones amb capacitats diferents però que totes tenen dret a viure amb igualtat de condicions i que podem conviure tots junts. A la meva antiga escola compartíem les classes amb alguns nens que teníen alguna discapacitat que els feia aprendre més lentament, però això ens va ajudar a veure que tots podem conviure junts i que això ens enriqueix.

Marcel Sgró Cabré

Anònim ha dit...

1.Jo penso en persones cegues, sordes, amb síndrome de down o persones que estàn en cadira de rodes.
2.Si, tenen moltes capacitats. Una persona que perd una capacitat, en desenvolupa una altra molt més.
3.La ciutat s' hauría de preocupar més per a les persones amb discapacitats, i fer que hi hagin més ajudes per a les persones amb dificultat de mobilitat, com, per exemple, instalar més ascensors als edificis públics.
4.No hi ha normalitat.Tothom (per ell mateix) és normal. I moltes persones pensen que ser perfecte és ser normal, però no existeix ningú que sigui ni perfecte ni
normal.

Jannis Theurer

Anònim ha dit...

Va ser una xerrada molt interessant, ens van parlar de les persones "discapacitades" des d'un punt de vista que em va ajudar a entendre que aquestes persones, no deixen de ser persones com nosaltres. També ens van explicar que a aquestes persones els dolia molt que les altres persones les excloguessin del grup o que les tractessin com si fossin persones de menys categoria. Tot això ens ho va explicar la Dolors, des del seu punt de vista i ens va explicar algunes de les seves experiències.
El vídeo ens mostrava els diferents tipus d’incapacitacions i ens deixava veure una mica les opinions que tenien aquestes persones, els seus somnis,els esports que practicaven, el que sentien quan la gent no els tractava bé, les persones que estimaven...
Ens va deixar molt clar que aquesta gent és igual que els demés i que necessiten ser tractats com un de nosaltres.
1.- Quan penso en persones discapacitades penso en persones que tenen una discapacitat, igual que moltes d'altres persones, però a elles se’ls nota més i automàticament la majoria de la gent les rebutja. Aquesta xerrada m'ha ajudat força a entendre les persones que tenen aquest tipus de discapacitat.
2- Totes les persones tenen capacitats i, com he dit abans, totes tenen discapacitats.
Al vídeo hem vist unes persones "discapacitades" que jugaven a hockey i unes altres que pintaven. També ens han parlat de les capacitats que desenvolupen els cecs i els sords que els altres no desenvolupen.
Que una persona sigui "discapacitada" no vol dir que no tingui capacitats.
3- Segons ens va dir el Martí, Barcelona està molt ben preparada per a les persones "discapacitades". Ens va ensenyar que, a les targetes de metro hi havia in petit tall perquè els cecs sàpiguen en quin sentit l’han de posar. Una cosa que podríem millorar, entre moltes d'altres és, per exemple, que en les cartes del restaurant a sota de les lletres normals estiguin escrites les coses en el llenguatge dels cecs. O que les portes fossin més amples i els mitjans de transport es tinguessin més adaptats a les persones amb cadires de rodes. Podríem canviar moltes coses perquè les persones "discapacitades" estiguessin més a gust i es poguessin moure millor per la ciutat.
4.- Què és la normalitat? Jo crec que la gent ha agafat unes normes, basades en el que fa, diu, o porta la majoria de la gent,com un criteri per dir si ets normal o no. Per exemple,si tothom va amb roba estreta i de la marca tal i tu vas vestit amb samarreta ampla i de la marca qual, llavors tu no ets normal.
Però aquesta definició és molt elàstica perquè la veritat és que tots som diferents alhora que som iguals.

Sandra Coll-Vinent

Anònim ha dit...

A mi la xerrada em va interessar molt perquè aquest tema és molt especial.
Primer pensaba que maburriria, però vaig veure que no va ser així, vaig "comprometrem" més amb aquestes persones

Anònim ha dit...

1) En què pensem quan pensem en les persones amb discapacitat?
Jo penso en que s'els ha de donar una oportunitat per tindre noves amistats...
2) Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
Si, i moltes no les tenim nosaltres.
3) Com hauría de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat? Que canviaries?
Com un lloc en el que poden viure amb normalitat, sense tenir-se que preocupar per res, i podent fer tot el que fem nosaltres però de manera diferent. Canviaria totes les coses que nomes ens serveix a nosaltres per coses que li serveixen a tothom (ascensors que diuen si està pujant o baixant i que a la vegada siguin amples...).
4) La normalitat és tenir-ho tot normal, cosa que ningú té perque tothom té una capacitat i una descapacitat.

La hora i mitja que vam tindre com a tutoria per comentar tot això va servir de molt, ja que haviem de saber com es senten les persones discapacitades convivint amb nosaltres. Em vaig donar compte que a aquestes personesles tracten (no tothom) com a extranys, i a alguns com a criminals. Ara, ja savem tot el que pateixen, i espero que tots els de primer d'ESO ho haguem entés i ens serveixi per alguna cosa en la vida. També vull dir que es veia a la primera que s'havia treballat molt aquella presentació i aquella gravació, i que m'ha agradat molt la xerrada que em tingut.

Mª Nerea Gutiérrez U.
Grup: 14 1er ESO

Anònim ha dit...

1-. Jo crec que les persones amb discapacitats són persones que tenen alguna dificultat(física, psicològica o mental). Amb les medicines, la tecnologia i les eines adequades, poden fer una vida en condicions semblants als altres.

2.- Tots tenim capacitats i discapacitats, en aquest sentit, tots som iguals i alhora diferents.
Jo conec una persona amb discapacitat visual, que ha desenvolupat tant altres capacitats que fins aquesta xerrada no havia pensat en la seva discapacitat perquè segueix una vida normal.

3.- jo crec que el millor que podem fer és escoltar a les persones que tenen discapacitats i millorar la ciutat segons les seves necesitats. A més a més, quan s'introdueixen millores pels discapacitats, generalment són millores de les que també gaudim els altres (ascensors al metro, rampes...).

4.- Per a mi la normalitat no existix. Perquè el que per nosaltres es normal per uns altres no ho es (menjar amb coberts és normal per nosaltres i no ho es pels xinesos).
També podem dir que la normalitat som tots.

Marc Benedico i Soler

Anònim ha dit...

Primer, m'agradaria destacar que la xarrada que ens van fer ahir, va ser molt interesant. Personalment, jo ja havia estat amb persones discapacitades, concretament, em vaig passar tot un nadal en una mena d'escola per a ells, jo i molts altres nois i noies, els ajudavem a fer coses, jugavem amb ells...ens ho passavem molt bé!
Dic això, perquè si algu, te la oportunitat de fer-ho, li recomano, perquè no només els ajudes tu a ells, si no que també t'ajudes a tu mateix i ells també t'ensenyen coses noves.
Bé, deixo d'enrrollarme i vaig a contestar les preguntes:

1. Quan em diuen la paraula "discapacitat", en la meva ment apareix una persona amb Sindrome da donw. Personalment, crec que no hauria de ser així, perquè hi ha molta més altra gent que també és discapacitada i que no la tenim en compte.
Podé m'ho imagino perquè, són aquells que només veure'ls a simple vista ja saps que tenen alguna malatia. La veritat és que no m'agrada haver-ho d'imaginar, però les coses són així i no les puc canviar; el que faig és que quan em diuen aquesta paraula i m'imagino allò, per dintre penso que també hi ha molta altre gent malalta.

2.Les persones discapacitades, sí que tenen capacitats, oi tan que les tenen! Podé, nosaltres no les podem veure a simple vista, perquè dit d'alguna manera, ens pensem que nosaltres som els "normals" i que si hi ha algu que no tingui les nostres capacitats no ho és. Segurament, molta gent ara estarà pensant que estic boja, que no se el que dic, però la veritat és que sí, si mirem en el nostre interior, trobarem aquest punt de... com ho diria, aquest punt en el que ens creiem com una mica "superiors", no sé...
Bé la qüestió és que ells, els discapacitats, tenen unes qualitats diferents a les nostres, algunes seran millors i d'altres pitjors, però el cas és que ells, també es podrien considerar "normals", perquè tenen qualitats que nosaltres no tenim i això ho compensa molt.

3.La ciutat, hauria de ser més tranquil·la, perquè així no els alteraria tan. Els semafors, tots haurien de fer el "pip-pip" per avisar de que es pot passar. Haurien d'haver rampes i portes molt amples per ales cadires de rodes. Les bicicletes, haurien de circular per carrils bicis (que haurien d'haveri a tot arreu), perquè així els cecs poguessin caminar millor. També podrien haver més mosos d'esquadre per a qualsevol problema que tingui algun discapacitat! I molt imporatant, la gent s'hauria de mostrar molt oberta a ells!

4.La normalitat, no forma part de la nostra vida, és com si no existís, perquè la veritat és que ningú és normal. Tothom és diferent i tots tenim qualitats i discapacitats. Però això és molt bò, perquè si tots fossim iguals no hi hauria res d'interesant a la vida. Diguem, que ser diferents, és vital per a tots nosaltres.


Atentament,
Maria Llerena Bastida

Anònim ha dit...

hola jo crec que aquestes persones discapacitades les hauriem d ajudar
mes aixi n aprendren mes.pero ja un problema que ells no poden fer
de tot per tant i col.laborarem encara mes perque ells son aixi i prou .som persones hem de pensar amb tots per que si algun dia tu tens un accident i vas amb cadira de rodes o el que sigui no tajuden t agradaria a que no .per tant amb elles tampoc siguem drets i civics amb tots .persones nacionals,tots som persones els discapacitats tambe son persones nacionals.

ara parlare sobre el que van explicar el forum:va venir una discapacitada i va explicar que la seva vida no era gaire bona com la nostre , pero ella va dir que hi luitaria per que sigues.aixo si que es vida .adeu.

victor gomez ayala

Anònim ha dit...

0Quan penso en persones amb discapacitat penso en persones normals i corrents com nosaltres, l’únic que amb mes dificultat per fer les coses que nosaltres fem (es a dir ho fan d’un altre manera).

Nosaltres també tenim petites discapacitats però no els hi donem cap importància.

Les ciutats per persones amb discapacitats tindrien que ser més senzilles, que els semàfors fessin algun tipus de soroll per als cecs per que pugin identificar si poden passar o no; totes les cases o pisos tindrien que tenir com a mínim un ascensor, en tots els llocs que hi haguessin escales tindria que haver una rampa per la gent que va en cadira de rodes.

La normalitat per a mi no existeix ja que si tots fóssim iguals apart de ser molt avorrit no podríem viure. A vegades menyspreem la gent que te discapacitats físiques i això està malament ja que son com nosaltres.


Álvaro Pons Bauzá de Mirabó

Anònim ha dit...

Jo a la xerrada que va impartir la Dolors no hi vaig assistir perquè estava malalta, però el tema de les discapacitats em sembla un tema molt interessant i profund.
Quan ens parlen d’una persona amb discapacitats sovint ens imaginem una persona que va en cadira de rodes, o una persona sorda, muda o amb síndrome de Down, però ens hauríem d’imaginar persones com tots nosaltres, persones, fins i tot , a vegades, millors que nosaltres, perquè pot ser que tinguin alguna discapacitat a l’hora de caminar, de sentir-hi o del que sigui, però amb altres sentits o coses més desenvolupats, per exemple, les persones cegues pateixen una discapacitat visual però gaudeixen d’un sentit de l’oïda extraordinari. I penso que ens hauríem d’adaptar més a ells i a les seves necessitats, posar rampes a tots els desnivells perquè les persones que van en cadira de rodes puguin accedir a tot arreu sense cap tipus de dificultat, posar indicacions auditives i tots els textos, des de les indicacions viaries fins als anuncis en paper en el llenguatge Morse de forma que les persones cegues tinguin accés a totes les informacions escrites. Les persones normals no existeixen, perquè si englobem a tothom amb el mateix adjectiu vol dir que tots som iguals i això és mentida, perquè tothom és únic, cadascú té les seves capacitats i les seves mancances i tothom és especial, cadascú a la seva manera.
Per tant, les persones discapacitades són persones com tots nosaltres i els hem de tractar com a tals, perquè a vegades, la gent, es confon i tracta, per exemple, les persones amb síndrome de Down com si fossin imbècils (perdó per la paraula, però és que és així) i no, se’ls ha de tractar com a qualsevol altre però estant més atents a les seves necessitats.

Laura Ramírez

Anònim ha dit...

Perdó, m'he equivocat, on posa llenguatge Morse, volia posar llenguatge Braille.

Laura Ramírez

Anònim ha dit...

Per mi la xerrada va ser molt interesnt,ja que de persones amb discapacitat n' havia sentit a parlar molt però mai havia tingut el plaer de conèixer els seus sentiments.

Jo sobretot penso en les persones amb cadira de rodes, encara que hi han altres persones amb difrents discapacitats.

És clar que si, no hi ha cap dubte totes les persones tenim capacitats; i encara que hi ha gent que li perjudica més nosaltres també tenim discapacittats.

Tindria que ser tranquil·la i pacífica. Posar ascensors als pisos, tenir més respecte a les persones amb discapacitat i que les persones cegues estiguin més còmodes quan passejen.

En aquest món per bé o malament ningú es normal.


Marc Perapoch Sànchez

Anònim ha dit...

Jo trobo què la xerrada del dimarts "EL FACTOR SENSIBLE" va ser interessant i que em va fer saber coses que abans no sabia. Com per exemple: el que va dir el noi argentí, el Martín, sobre les voreres preparades pels cecs.

Jo opino què desconeixem molt les malalties,sobretot les mentals, i posem a tota la gent amb aquestes malalties al mateix grup de persones i com què no sabem què és el que es passa, els tractem com de bojos.

Una cosa que també vaig trobar molt interessant va ser què una persona com la Dolors ens expliques la seva pròpia experiència; els seus problemes amb la família, la seva adolescència, com ha sortit endavant, quina és la seva vida ara,etc. La Dolors era una persona lluitadora.
Els vídeos demostraven molt bé que el què nosaltres anomenem discapacitats, tenen unes capacitats que nosaltres no tenim ni tindrem mai.

Quan jo penso en un discapacitat, penso en una persona què per fer certes coses s'ha d’esforçar més què els altres o persones les quals tenen una malaltia que els fa tenir un caràcter especial,etc. Encara què en la realitat, tots tenim una discapacitat d'algun tipus, nosaltres li donarem més importància o menys.

També crec què falten més adaptacions per a cecs, gent que va amb cadira de rodes, gent que va amb croces o caminadors, gent amb problemes auditius,gent amb síndrome de dawn,etc. Encara així Barcelona és una ciutat bastant adaptada a tots ells.

La normalitat no existeix. Encara què sovint tots fem servir aquesta paraula com una cosa normal. Perquè qui diu què és la normal i què no?
Jo crec què és normal tot el què és possible.



Martí Poza Nebot

Anònim ha dit...

La xerrada sobre els discapacitats em va interessar molt i ademés em va ajudar a reflexionar sobre les persones discapacitades. Són com nosaltres però amb alguna dificultat.
1. En què pensem quan pensem en persones amb discapacitat?
Pensem en una persona normal però que té alguna discapacitat i que els hi haurem de donar una oportunitat perquè així no es sentin rebutjades i que puguin fer moltes amistats.
2. Tenim capacitats les persones amb discapacitat?
Ells tenen capacitats que nosaltres no tenim. Tothom té capacitats i discapacitats.
3. Com hauria de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat? Què canviaries?
Jo crec que s'hauria d'adaptar més les ciutats i els espais per a les persones amb discapacitat. Per exemple haurien de posar més semàfors amb xiulet per als cecs, també haurien de posar les portes mes amples, més rampes per a les persones amb cadira de rodes, més ascensors,...
4. Què és la normalitat?
Jo crec que no hi ha normalitat. Tothom és diferent. Si tots fossim iguals seria un aburriment. La perfecció no existeix.

Adrià Hendrickx González, Grup 13

Anònim ha dit...

Jo no vaig poder assistir a la xerrada perquè estava malalt. Crec que les persones discapacitades tindrien que tenir un tracte especial sobretot el carrer per poder fer el mateix que fan el altres (rampes per la gent que va amb cadires de rodes, semàfors sonors pels cecs,...) .
La meva mare treballa amb un centre espacial per persones discapacitades. Allà els ensenyen
a ser autònoms, anar a comprar, agafar l'autobús i aprenen més o menys el mateix que nosaltres però més a poc a poc.
1.En què pensem quan pensem amb persones discapacitades? En persones que tenen un problema psíquic, físic o de aprenentatge.
2. Tenim capacitat les persones amb discapacitat? Jo crec que si però altres capacitats diferents i menys que les persones capacitades.
3. Com hauria de ser la ciutat per a les persones dicapacitades? Penso que la ciutat hauria de ser a gust de tothom però, sobre tot molt més fàcil desplaçar-se i que hi haguessin coses per facilitar -los la vida. Què canviaries? Canviaria forces coses com per exemple posaria semàfors sonors, més indicacions, més rampes, etc.
4.Què és la normalitat? La normalitat és allò que la majoria de persones poden fer.


Tacià Fité

Anònim ha dit...

La xerrada no a canviat molt la meva mentalitat perquè porto 6 anys convivint amb la Júlia Salses (una nena amb síndrome de down) i no la considerava una nena discapacitada sinó una nena igual que les altres però que teníem que tenir una mica de paciència amb ella. Si deixes que et conegui es simpàtica i molt carinyosa...
Però tornant al tema de la visita, em va semblar interessant que portessin la Dolors perquè pogués donar el seu punt de vista i opinió.
El vídeo es veia perfectament com les persones “discapacitades” eren gent bastant “normal” i quan deien les seus somnis es veia que pensen casi igual a les persones “capacitades” un, per exemple, va dir que el seu somni era que l’acceptessin a la societat, i el somni d’un altre, era veure com es casava la seva filla.
Que si tenen capacitats? Lògicament que en tenen però no ens fixem amb ells el suficient i nosaltres també tenim discapacitats però... qui es el que ho reconeix.
La societat no esta adaptada per a els cecs, els sords, els paralítics,...
Tindrien que fer que els semàfors fessin “soroll”, mes rampes, les portes mes amples, i altres petites coses com aquestes que els ajudarien moltíssim però no ho fem.
La normalitat diríem que cadascú es normal a la seva manera aleshores perquè diem que els discapacitats no son normals. Perquè tenim prejudicis? Perquè ens creiem millors? La normalitat es un terme que no existeix cadascú es diferent si no seriem com fotocopies.
Aquesta es la meva opinió.

Júlia Armengol

Anònim ha dit...

a mi m'ha semblat un tema prou interessant i crec que m'ha ajudat ha ser més considerat amb aquest tipus de persones ja que encara que ja feia la majoria de coses que es poden fer per ajudar-los el vídeo i el que ens veu explicar van fer que sigues una mica mes conscient del tema i així millorar les meus actes envers aquestes persones.

jo quan penso en persones amb discapacitat em be al cap una persona amb cadira de rodes.
les persones amb discapacitats sempre tindran altres capacitats, inclús es poden desenvolupar altres capacitats.
la ciutat hauria de estar mes preparada hi hauria d'haver mes gent com a servei i la gent hauria d’ajudar més, també haurien de posar mes pitos als semàfors.
la normalitat no existeix ja que encara que hi ha un model de persona al que la gent li diu normal, tothom te problemes i qualitats.

Gabriel Rodríguez Grau

Anònim ha dit...

1. En què pensem quan pensem en persones amb discapacitat?

En persones amb retrasos mentals,persones amb cadires de rodes,amb Sindrome de Dawn,cegues...

2. Tenen capacitats les persones amb discapacitat?

Sí que tenen. A aquestes persones, la seva discapacitat, no els impideix fer altres activitats.

3. Com hauria de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat? Què canviaries?

Personalment, crec que la ciutat, està bastant arreglada per a les persones amb discapacitat. Però encara es podria millorar.COM? Doncs per exemple: -Els ascensors podrien ser més amples, perquè d’aquest tipus hi ha pocs.
-Podrien fer més rampes per les persones amb cadires de rodes, perquè els hi sigui més fàcil pujar una vorera...
-Afegiria so als semàfors per a les persones cegues, i així, quan més ràpid es repeteixi, volgui dir que menys falta per canviar.
-Hi ha tantes construccions...UUFF!! Les construccions fan que hi hagi menys espai i això fa que les persones en general, hagin de passar per la carretera. ÉS UN PERILL!!

4. Què és la normalitat?

Jo crec i estic segura de que la normalitat no existeix.PERQUÈ? Molt senzill, tots nosaltres som iguals, però també tenim les nostres diferències. I com ja he dit abans, les persones amb discapacitat poden fer altres activitats on no els molesti el seu problema.

Marian Mejía Luna 1ESO G:14

Anònim ha dit...

A mi la xerrada sobre les persones amb discapacitats, em va agradar molt perquè em va ajudar a entendre millor les persones amb aquests problemes. El fet que la Dolors hi sigues em va permetre ficar-me en el lloc d’aquestes persones. Em vaig adonar que la seva vida és molt dura, perquè la gent, al veure’ls diferents, no reconeixem els seus mèrits ni ens volem relacionar amb ells.
Quan jo penso en les persones amb discapacitats, veig persones com nosaltres, però amb més mala sort. De vegades, quan la gent pensa en aquestes persones, veu persones amb cadires de rodes, amb síndrome de down, persones sordes, cegues... i només presta atenció en les seves discapacitats, quan en realitat tenen moltíssimes capacitats. Com per exemple,
un cec, té una discapacitat visual però, en canvi, percep sorolls que nosaltres no sentim.
Una ciutat ideal per les persones amb discapacitat hauria de tenir més rampes, més semàfors que fessin soroll al posar-se de color verd o vermell i més ascensors en els llocs públics. Però tot això són coses secundàries, perquè jo crec que el que les persones amb discapacitat necessiten de debò en les ciutats, són més persones que els comprenguin i que els acceptin tal com són.
Jo crec que la normalitat no existeix perquè en realitat tothom és diferent. I és que si tots fóssim iguals tot seria molt avorrit perquè, no hi hauria diferents llengües ni cultures, tampoc existiria el debat (ja que tothom pensaria el mateix), i totes les coses que fan a les persones més sàvies no existirien. Per tant, el terme de “ser normal” no existeix, perquè tothom té una personalitat i una manera de ser diferents.


Paula Vicente

Anònim ha dit...

Crec que la xerrada va ser molt interessant. El tema de persones amb discapacitats crec que és un tema molt intens i que va ver pensar-hi una estona i reflexionar-hi.

1. En què pensem quan pensem en les persones amb discapacitat?
Jo, personalment, quan penso en persones discapacitades, penso en gent amb cadires de rodes, persones cegues, persones sordes o persones amb una certa deficiència mental.

2. Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
Com tothom. El fet de tenir una discapacitat no vol dir que no hagis de tenir capacitats per altres coses, igual que nosaltres també tenim discapacitats i dificultats en algunes coses.

3. Com hauria de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat? Què canviaries?
La veritat és que la societat ja està bastant adaptada a les persones amb discapacitats però, crec que encara falten moltes coses per canviar i afegir (rampes, semàfors amb soroll, més escoles, etc.).

4. Què és la normalitat?
Per a alguns la normalitat és ser perfecte. Malauradament, o més ben dit, sortosament, ningú és perfecte i millor que sigui així. Per mi la normalitat no és res, tots som diferents.

Dídac Martínez i Torrent

javi ha dit...

Jo crec que la xerrada va estar be per que hi ha persones que pensen coses de les persones amb discapacitats que no son las que tenen.

(1)En què pensem quan pensem en les persones amb discapacitat?
Jo penso amb persones que ban en cadira de rodes, que tenen algun problema mental, que tenen alguna discapacitat.

(2)Tenen capacitats les persones amb discapacitat?
Si, tenen moltes capacitats per que quan una persona amb discapacitat perd una capacitat es va desenvolupant una altre capacitat, com: Quan una persona es cega se l’hi desenvolupa el tacte, el olfacte...

(3)Com hauria de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat? Que canviaries?
Hauria de ser molt mes adaptat per elles lla ho tenen adaptat però encara ho tindrien que adaptar molt mes. Jo canviaria els ascensors per fer-los mes grans...

(4)Que es la normalitat?
La normalitat no existeix per que ningú es normal tothom te capacitats però també te moltes discapacitats.

Javi Lozano López
grup:14

Anònim ha dit...

Ara, gràcies a la xerrada valoro més les coses que puc fer cada dia ja que veig que hi ha persones molt més limitades que jo, en diversos aspectes. I també valoro molt l’esforç que fan les persones amb discapacitat per adaptar-se a la societat.

Em va agradar que vinguessin persones amb problemes a explicar-los i que havien fet per superar-los. Del vídeo, el que més em va cridar l’atenció va ser la discapacitat física, dels que no es poden moure, que hi hagin tantes coses adaptades a les persones amb discapacitat, la més curiosa per amí, va ser la de que un home hagués de moure una vareta i conduir-la fins a la lletra del panel de l’ordinador i una vegada allà, bufar.

1. En què pensem quan pensem en persones amb discapacitat ?
Penso en persones que tenen alguns problemes com tots nosaltres però més diferents i problemes que són més fàcils de percebre a simple vista.
2. Tenen capacitat les persones amb discapacitat ?
Es clar que tenen, alguns fins i tot tenen més capacitat que nosaltres, encara que aparentment no ho semblin
3. Com hauria de ser la ciutat per a les persones amb discapacitat ? què canviaries ?
Hauria de ser una ciutat amb moltes rampes, personalitzada a aquestes persones i adaptada completament a elles, però que canviaria de tot seria la mentalitat de la gent per aquestes persones, la gent pensa que són diferents i estranyes però són igual que tots nosaltres i si la gent pensés en ajudar a aquestes persones la ciutat canviaria, no en tecnologia sinó en amistats, les persones discapacitades seran igual que nosaltres.
4. Què és la normalitat ?
No hi ha normalitat, per a mi tothom té capacitats i discapacitats, més o menys fortes, però tots en tenim. Jo crec que tots som diferents, però tots també som persones !!!

Albert Dueñas

Anònim ha dit...

A mi la xerrada em va interessar vastan.

1. Yo penso en persones ceges,mudes,sordes,amb sindrome de down.

2.
Sí i moltes no son les nostres.

3.Ho millor que es pot fer es que els discapacitats diguin ho que necessitan.

4.Tothom es difarent ningú es igual.


victor nielsen ros

laura ha dit...

A mi la xerrada em va interessar molt i va canviar el meu punt de vista bastant, sobre les persones amb discapacitats.
Estic totalment d’acord amb que tothom té una discapacitat, però ells la tenen en un punt que necessites molt per a la vida quotidiana. Les persones amb discapacitats tenen més desenvolupat altres sentits, i altres tècniques. La meva discapacitat majoritàriament és l’Anglès, però m’esforço molt per a fer-ho bé.
Per a mi la normalitat no existeix. Com molt bé van dir, si tots fóssim normals, seria un pel avorrit.
A mi em va agradar molt que la Dolors estigues allà, perquè ens va explicar les seves vivències i experiències de la seva vida, ( que la excloguessin del grup d’amics, que la tractessin com una rara, com si fos una persona amb menys categoria que les altres).
El vídeo em va agradar i sobtar molt. Quan deien els seus somnis, els esports que practicaven, sentien que les persones les ``marginaven´´, i sobretot les persones a qui estimaven.

- Quan penso en persones amb discapacitat penso en persones cegues, sordes... Amb discapacitats que automàticament quan els veus, se’ls nota, i les persones les rebutgen.
- Les persones amb discapacitats, tenen capacitats, i les poden fer millor que nosaltres, per exemple, al vídeo va sortir que estaven jugant a ``hokey´´.
- La ciutat, tindria que ser mes especial, amb semàfors que formin un soroll, més ascensors, més rampes...
La normalitat per a mi no existeix, tothom en el món té una discapacitat, tothom. Les persones perfectes no existeixen.



Laura Martin Sepúlveda G: 16

Anònim ha dit...

Quan penso en persones amb discapacitats m'adono de la sort i els pocs problemes que tenim les persones sense discapacitats físiques ni psíquiques.
Totes les persones tenim capacitats i discapacitats. N'hi ha, però, que tenen algunes mancances o discapacitas, però també tenen capacitats.
Si parlem de persones amb discapacitats físiques o amb problemes de mobilitat, hauríem d'exigir als Alcaldes i Governants que quan fessin les lleis, penséssin en aquesta tipologia de ciutadans que el seu vot és el mateix que un ciutadà sense problemes de mobilitat, com per exemple, rampes i no escales, semàfors acústics, més facilitat per el transport públic,..etc.
Jo no parlaria de "normalitat", sinó de "diversitat". Cada ú de nosaltres sóm diferents.

Pau Oliveras Illán
Grup 16

Anònim ha dit...

1.Jo quan penso en persones amb discapacitat, em venen al cap persones cegues, amb sindrome de Down, que van en cadira de rodes...
Però sobretot penso en la cosina de la meva mare, la Serrat, que va tenir una encefalitis de recen nascuda.
2.Si, jo crec que les persones amb discapacitats tenen moltes capacitats, i poden fer moltes coses utils per si mateixos i pels demès, poden treballar, estimar (a vegades que els altres), fer molta companyia...
4.Jo crec que la normalitat no existeix, no hi ha ningú perfecte, tothom tè un defecte o altre.

Sara Serra Pujadas

Anònim ha dit...

La xerrada a la qual vaig assistir em va agradar molt i la vaig trobar molt interessant.
Moltes vegades, passa que quan es pensa en una persona amb discapacitat es creu que és una persona que no pot fer res i que no té cap grau d'autonomia. Realment, això no es així. Les persones amb discapacitats, són persones com les altres,amb l'afegit que necessiten un gau d'ajuda més elevat.
No s'ha de discriminar a una persona pel fet de ser discapacitada sinó que hem d'intentar ajudar-la el màxim possible per tal de que vagi assolint poc a poc una mica d'autonomia. Ens hem de posar a la pell d'aquesta ja que no és fàcil anar pel món intentant fer vida normal quan tens dèficits visuals, d'oïda, físics...
Hi ha persones discapacitades que s'han fet famoses per ser super dotades, com pintors que tenen paralitzat el cos i pinten amb la boca, compositors sords que s'imaginen el so a la seva ment...
La ciutat hauria d'estar molt més adaptada per la gent amb discapacitats, per exemple posar les portes més amples per qui ha de portar cadira de rodes i també arreglar els semàfors perquè "xiulin" per la gent cega.
Totes les persones discapacitades són persones, no pel fet de tenir dificultats han de ser marginades o rebutjades i s'ha d'intentar el poder ajudar-les per tal de que puguin superar les seves dificultats en el màxim de lo possible.
Vull afegir un video d'un fet real que crec que us emocionarà tant com m'emociona a mí.

TITOL: AIXÒ ÉS 'AMOR'
Aquesta història és d'un pare Australià que realitzava any rere any l'Ironman d'Austràlia, i la seva major il•lusió era competir al costat del seu fill l'esmentada prova, el qual- i per desgràcia - va néixer amb paràlisi cerebral.

L'Australià mai no va veure la situació del seu fill com a obstacle i va entrenar molt fort - junt amb el seu fill - durant anys fins que arribà l'hora. L'Australià d'aproximadament de 60 anys inscribí al seu fill i a ell mateix a l'Ironman d'Austràlia.

Aquesta és una prova per a gent gran.... realment gent amb mentalitat guanyadora, exemplar, i amb conviccions realment fortes, i
acabar un Ironman és una mica fora d'aquest món.

Per donar-vos un paràmetre. La prova aquesta composta de tres parts començant gairebé sempre a trenc d'alba:

1. - Nedar al mar, o llac un tram de 4 kms (amb el fred del
matí).

2. - Sortir de nedar i prendre la bicicleta de ruta i recòrrer un trajecte de uns 180 kms ininterromputs, amb pujades i baixades molt pesades.

3 . - Acabant la ruta de bicicleta, s'acaba la prova amb una marató de
42.5 kms, la qual és una prova extremadament esgotadora tant
físicament com mentalment .

Els campions del món ho fan en 8 hores 15 minuts aproximadament.


Un dels participants que van competir - Mexicà – va acabar el seu primer Ironman d'Austràlia amb un temps de 12 hores 8 minuts ininterromputs, i va finalitzar l'esdeveniment.
L'Australià - de la història – va acabar en gairebé 17 hores, on les
autopistes, circuits, etc. són tancats pel trànsit dels vianants i
continuar la vida com qualsevol altre día, però en aquest cas, en
veure la prova i qui l'estava executant, la van deixar tancada fins que l'acabessin per complet, al grau que es va fer de nit!
El mès bonic i sorprenent d'aquesta persona - i les que fan aquest tipus d'esdeveniments - són persones més fortes mental que físicament - i assolint l’èxit de acabar-lo amb el seu fill, la qual cosa és realment motivant .
Volía compartir aquest gran regal, perquè realment és un
video fort, de molta empenta.

Espero en gaudiu: és un exemple de vida. El video es diu CAN.

http://www.youtube.com/watch?v=OSw826mJAwA

Edgar Rovira Mengual.
Sento el retard de entregar el treball però he tingut problemes amb els virus de l'ordinador durant tota la setmana

Anònim ha dit...

A mi aquesta xerrada em va inpresionar molt i em va agradar molt.El vidio em va fer veure que tots podem lluitar per aconseguir el que volem,i quan vaig sentir la dolors vaig notar en ella molta força de voluntat, i esperança.
En el vidio sortia molta gent trista perquè ells voldrien sortir al carrer i passegar com si fossin persones normals.
M'ha impressionat molt els que tenien sindrome de down perquè avans d'aquesta xerrada no savia que podíen fer tantes coses i tenir tant autoestima.
La NORMALITAT, no em diu res perque ja que tothom és normal i potser amb algun defecte pro no deixa de ser una persona, per això crec que la normalitat no existeix.
Es podrien millorar moltes coses com pels secs "sorolls" per que no els atropelli ningú i pels que van amb cadira de rodes més vaixades en contres de escales ja que tot això val mols diners s`haurien de fer moltes agrupacions.....
En fi la xerrada m'ha agradat molt com e dit avans i he reflexionat i com a humans tots podem comviure junts!!

Monràs, Pere